El conegut Pont del diable de Tarragona és un tram de construcció romana de l’aqüeducte de les Ferreres que es va projectar al segle I d. C. en època de l’emperador August per salvar el barranc dels Arcs i facilitar així la conducció de l’aigua del Francolí fins a l’arribada a la ciutat.
En aquest article es pretén donar a conèixer aspectes desconeguts no només del Pont del Diable sino també d’altres indrets de l’aqüeducte de les Ferreres, que tenia una conducció de 15 quilòmetres i captava l’aigua en un punt entre El Rourell i Puigdelfí.
El desnivell del Pont del diable
Els aqüeductes romans prenen la força de la gravetat com l’element més important per facilitar un continuat flux d’aigua des de distàncies allunyades fins a la seva arribada a la ciutat.
Ara bé, la inclinació o desnivell de l’aqüeducte havia d’estar ben mesurat per assegurar l’èxit del mateix. Un desnivell molt feble provocaria que l’aigua circulés lentament i anés acumulant sediments que a la llarga acabarien per obstruir la canalització. Per altra banda, un desnivell massa elevat provocaria una circulació de l’aigua massa forta que aniria erosionant la part inferior de la canalització (Specus) fent malbé l’aqüeducte.
Els enginyers romans van establir un rang de desnivells que tot aqüeducte havia de respectar. Per evitar la sedimentació de materials havia de ser superior a 10 cm. de caiguda per quilòmetre de recorregut i per evitar l’erosió de la canalització havia de ser inferior a 50 cm. de caiguda per quilòmetre de recorregut. Això dóna un rang de desnivells acceptable entre -0,1% i -0,5%. Qualsevol desnivell que no respectés aquesta norma era descartat.
El tram del Pont del diable té una longitud de 217 m. de llargada. La cota del seu extrem nord és de 56,8 m. i el del seu extrem sud és de 56.4 m. Amb aquestes dades es pot conèixer el desnivell d’aquest tram i ens dóna un desnivell de -0,18%. Per tant es troba dins del rang -0,1% i -0,5% acceptable pels romans i podia facilitar la conducció d’aigua a la ciutat sense problemes.
El tram del camí de l’Àngel
El tram de l’antic camí de l’Àngel (ara camí de l’Oliva) arriba perpendicularment a l’Avinguda de Catalunya. En aquest tram es conserven uns 24 metres aproximadament d’aqüeducte, molt abandonat, però que permet fer-se una idea de la tècnica constructiva utilitzada pels romans a l’hora de construir aquest aqüeducte tal com podeu veure en aquesta imatge.
Es pot veure l’obra realitzada en maçoneria que servia per protegir l’aqüeducte de factors externs i cobert amb volta. Per assegurar la qualitat de l’aigua en tot el seu trajecte, a l’interior de l’aqüeducte se li aplicava una capa impermeable de morter especial (opus signinum) que evitava fuites i n’assegurava la qualitat. Era un morter fet amb calç, fragments triturats de ceràmica i sorra.
A més, per evitar els efectes indesitjables de la dilatació que podien malbaratar l’estructura, els enginyers aplicaven un reforç interior a les juntes de l’Specus amb les parets verticals. Es tractava d’una mena de cordó fet també amb opus signinum.
En la següent imatge es mostra aquest morter especial que es trova present a les parets laterals de l’aqüeducte.
El Pont de Tupino, el germà petit del Pont del diable
Es tracta d’un petit pont d’un sol arc que es va construir per salvar el barranc del Torrent del Castellot. Es troba al nord de Sant Salvador i per damunt hi passa la N-240. De fet, arribant per la carretera passa inadvertit. La distància que separa el Pont del Diable del Pont de Tupino és de 2,6 km. en línia recta.
En aquesta imatge s’observa més bé el Pont de Tupino que formava part de l’aqüeducte de les Ferreres.
Divulgació històrica 