Gai Semproni Fidus, el legionari oblidat de Tarraco

Un dels monuments més fotografiats de Tarragona és la façana de la Catedral, però pels turistes que visiten la zona i pels tarragonins que passen diàriament pel mateix indret pot passar inadvertit un testimoni d’època romana que es troba encastat a la façana de la Catedral a nivell de terra.

Es tracta d’un pedestal d’estàtua que conté un epígraf, molt deteriorat, però del que encara es deixa entreveure alguns mots llatins que permeten desxifrar el text complert de tota la inscripció, gràcies a l’estudi del doctor Géza Alföldy (1935 – 2011) un dels màxims exponents d’epigrafia clàssica.

En aquest article examinarem el text present en aquest pedestal i coneixerem la història d’un dels «tarragonins» més antics i del que ens ha arribat aquesta evidència:

L’epígraf es pot trobar a la part dreta de la façana de la catedral, tal i com es pot observar a la imatge, a uns metres de l’entrada lateral dreta al temple. Tot i el seu estat precari, gràcies al treball fet per Alföldy esmentat anteriorment, passo a deixar escrit el text complet i també la seva traducció:

Caio Sempronio
Marci filio Galeria Fido
Calagorritano
tribuno militum legionis IIII
Scythicae tribuno militum
legionis VI ferratae tribuno
militum legionis III Gallicae
tribuno militum legionis XX
Valeriae victricis flamini
provinciae Hispania citerioris

El text traduït diu el següent:

En honor de Gai Semproni Fidus,
fill de Marc, de la tribu Galèria,
nascut a Calahorra,
tribú militar de la legió quarta
escítica, tribú militar
de la legió sisena ferrata, tribú
militar de la legió tercera gàl·lica,
tribú militar de la legió vintena
valèria vencedora, flamen
provincial de la Hispània citerior.

Qui fou Gai Semproni Fidus?  Va ser un ciutadà romà  distingit, de la familia Sempronia (gens Sempronia) i nascut a Calahorra; era adscrit a la tribu Galèria, una de les trenta-cinc tribus romanes en les que es distribuïa el poble de Roma. Atesa l’alta graduació militar i el fet que en última instància fou escollit sacerdot provincial (flamen) dóna peu a considerar-lo de la noblesa, probablement un cavaller.

Aquest tribú militar va servir en tres legions que van set destinades a Siria en l’última meitat del segle I d. C. per lluitar contra la invasió dels parts al regne d’Armenia, aliat de Roma, amb la IIII Scythica, la III Gallica i la VI Ferrata. Posteriorment, fou destinat a Britania amb la XX Valèria Victrix. El mot «Valèria Victrix» pot venir donat en honor a la victòria romana sobre la rebelió encapçalada per la reina Boudicca entre els anys 60 i 61 d. C contra la ocupació romana. Cal considerar aquesta legió com una de les més experimentades de l’exèrcit romà i que incloïa membres veterans d’altres legions. És per aquest fet, que Gai Semproni Fidus, després de passar per la resta de legions, acabaria destinat en aquesta abans de ser escollit flamen provincial.

A continuació es mostren les insignies de cadascuna de les legions en que Gai Semproni Fidus participà activament com a tribú militar, per ordre segons la inscripció, LEG IIII Scythica, LEG VI Ferrata, LEG III Gallica i LEG XX Valèria Victrix

                                                         

Cada legió comptava amb sis tribuns militars, es tractava d’un oficial d’alt rang que es trobava per sota de la màxima autoritat de la legió, el comandant (legatus) i per damunt de la categoria dels centurions. Les funcions del tribú militar eren les que determinés en cada moment el seu legatus.

La carrera de Gai Semproni Fidus (cursus honorum), acabaria amb la seva elecció com a flamen provincial, i es considera el punt culminant de la seva carrera.  Tot i que en la mostra epigràfica el seu càrrec apareix abreviat, flamen P. H. C, el seu nom complert és: Flamen Romae, Divorum et Augustorum provinciae Hispaniae Citerioris. Aquest càrrec era escollit pel Consell Provincial (Consilium Provinciae Hispaniae Citerioris) ,  és a dir, l’òrgan rector del Fòrum Provincial de Tarraco encarregat del culte imperial i amb influència des del punt de vista polític i econòmic. L’elecció del nou flamen es feia  normalment entre cavallers i individus rellevants culminant així els seus respectius cursus honorum. Un cop escollit Gai Semproni Fidus com a flamen provincial, les seves funcions l’allunyarien de l’esfera militar i el portarien a presidir el propi Consell Provincial, durant un any. Acabat aquest any, rebria tot un seguit d’honors tant del propi Consell com de la seva ciutat natal.

A dia d’avui, el que ens queda de Gai Semproni Fidus és, probablement, un d’aquests honors rebuts; un pedestal d’estàtua dedicat a la seva persona que es pot visitar lliurement tot passejant per la Part Alta de Tarragona i admirant la façana de la Catedral (abans que el pas del temps acabi per esborrar del tot la seva inscripció).

Pedreres romanes del Pont del Diable

Tot visitant el Pont del Diable de Tarragona es pot identificar la presència de dues pedreres romanes als extrems del mateix pont. De fet, per la zona s’hi troben fins a deu pedreres diferents, ben pròximes al Pont per a facilitar el transport dels carreus.

Les imatges que podeu observar s’han fet des de la pedrera que es troba a l’extrem més pròxim a l’autopista, just a sota del mateix aqüeducte romà. La zona és abundant en pedra calcària identificable sobretot pel seu aspecte blanquinós. Aquesta pedrera s’utilitzava, molt probablement, per extreure blocs i obtenir-ne la calç per a poder fabricar opus signinum, un tipus de morter que s’utilitzava per impermeabilitzar la part superior del pont evitant així pèrdues d’aigua en la seva conducció fins a la ciutat.

    

La tècnica extractiva consistia en anar tallant totes les cares de la pedra, excepte una que es la que mantenia el bloc fixat a la pedrera. Per a separar-lpo s’hi anaven col·locant tascons de fusta (cunei) ben xopes d’aigua, la dilatació i la posterior pressió exercida feien que es trenqués la pedra en un tall pla i així s’acaba obtenint un bloc separat de la pedrera.

En el següent video es veu més en detall aquest tipus de pedrera de dimensions reduïdes i que es troba a sota de les arcades més pròximes a tocar de l’autopista:

Restes d’un forn de calç al Pont del Diable de Tarragona

Si visiteu el Pont del Diable de Tarragona a baix de tot i en el seu marge nord trobareu una excavació cilíndrica feta en el propi marge. Aquesta excavació és el que queda de l’antic forn que servia per proveïr de calç assegurant així la impermeabilitat de l’aqüeducte.

 

Un forn de calç està format per l’olla, que és la part més inferior del forn i on es diposita el material combustible que servirà per calentar el forn. Al voltant de l’olla es troba la banqueta, que es tracta de la part inferior de les parets del forn que s’ha deixat a mig excavar i que serveix de suport per col·locar-hi la volta, una petita construcció realitzada amb lloses utilitzant la tècnica de la pedra seca per tal de construïr una plataforma on dipositar tota la càrrega, el material calcari del que s’obtindrà la calç. A la part superior del forn, que no es conserva, s’hi trobava el paller, de forma més o menys cònica i tapiat amb fang deixant uns orificis a la part inferior del paller i al seu extrem superior per on sortia el fum de la cocció.

A la part davantera d’aquest forn (que ha desaparegut i per aquest motiu ens permet veure el seu interior) s’hi trovaben dos accessos. Un de petit a la part inferior, la boca, per on s’introduïa tot el material combustible, i un altre molt més gran damunt de la boca que permetia introduir la càrrega. Aquest últim accés es tapiava amb una doble paret. Finalitzada la cocció es trencava aquesta doble paret i s’anava extraent la calç obtinguda.

Per saber si la cocció estava llesta o no, els treballadors es fixaven en el color del fum que sortia pels orificis del paller, negre al principi i blanc quan el material ja estava ben cuit. La olor que desprenia el fum també era un bon indicador per saber si la càrrega estava llesta o no.

Val a dir que aquest tipus de forns excavats en marges solien tenir una durada limitada i es construïen en llocs ben pròxims on utilitzar la calç per tal d’evitar-ne el transport i aprofitar al màxim la zona de treball.

Us deixo un petit video introductori d’aquest forn de calç a tocar del pont:

 

 

La Pedra Seca com a tècnica constructiva a Tarragona

El Parc Ecohistòric del Pont del Diable de Tarragona, ben pròxim a la ciutat i del que la seva entrada es troba abans d’arribar a Sant Ramón, ens ofereix tot un seguit de vistigis històrics dignes de visitar.

En aquest article veurem en què consisteix l’arquitectura rural de la Pedra Seca, on per tot el Parc se’n poden trobar exemples en infinitat de marges i murs en els diferents recorreguts que s’hi poden fer.

D’entrada, aquesta tècnica constructiva es remunta a l’antiguitat i la principal característica és la disposició convenient de pedres encaixades per anar formant filades sense cap tipus de morter o pasta que permeti la seva unió. Arreu del mon es poden trobar exemples variats d’aquest tipus de construcció, però per les nostres contrades, se’n troben abundants exemples des de la comarca del Bages fins al nord de València, així com a les Illes Balears.

Un dels millors exemples que es poden trobar en el parc és «La Barraca de Tasías«, una barraca de vinya que es troba tot seguint el circuit blau, seguint la indicació que ens porta a Mas d’en Granell; un cop arribat al capdamunt del petit pujol, ens trobarem l’antic mas. Hem de seguir endavant, observant la banda esquerra fins a uns quatre-cents metres aproximadament on visualitzarem aquesta barraca.

Aquest tipus de barraques es construïen encaixant convenientment pedres de diferents mides i formes, assegurant el màxim de punts de suport per garantir la seva estabilitat. Pel que fa al sostre, s’anava construïnt filades concèntriques cada vegada més petites fins arribar a un petit orifici al capdamunt de tot on s’hi colocava una llosa per a tapar l’obertura.

L’aspecte del sostre era similar al de una petita cúpula, a més s’hi solia afegir terra i argila i també la germinació de lliris per tal de que les seves arrels podessin compactar i augmentar la solidesa de la cúpula. Aquest tipus de barraques de vinya, estaven orientades cap al sud, on s’hi trobava la porta, per protegir el seu interior del fort vent de tramuntana.

En aquest sentit, en la Barraca de Tasías, s’hi troba una curiosa placa al capdamunt del llindar de la porta desapareguda on s’hi troben les inicials de dues persones que testimonien que van ser els responsables de la col·locació de la porta i que està datat en el 25 de juliol de 1887.

Altres tipus de construccions en pedra seca son murs i marges que servien no només per delimitar les propietats de cada pagès, sino també per anivellar terrenys i fent-los cultivables. Val a dir que a mesurar que el pagès anava a «despedregar» el terreny, aprofitava els blocs de pedra per anar realitzant tot aquest seguit de construccions en pedra seca.

Podeu veure un petit video de presentació d’aquesta barraca en el següent enllaç:

Ens llegim!

1740: Fita arquebisbal als peus del Llorito (Tarragona)

Des de l’ermita del Llorito, a Tarragona, tot baixant per la carretera en direcció a la via Augusta, trobarem al cap de poca estona, a la nostra dreta, un petit descampat (que s’ha convertit malhauradament en un abocador). Si ens hi endinsem i anem per la nostra dreta, ens haurem de fixar molt bé en un petit monolit que es troba al peu de la muntanya i que està datat des de l’any 1740 i que podeu veure en aquesta imatge:

Es tracta d’una fita que delimita uns terrenys. Bàsicament la funció d’aquesta fita era delimitar l’espai que aquell mateix any (1740) va passar a ser propietat de l’Arquebisbat de mans del seu antic propietari Pere Joan-Mallol i que delimita el cim de la muntanya on es troba l’Ermita del Llorito. Així doncs, en aquell any, l’Arquebisbe Pere de Copons i de Copons va adquirir en nom de l’arquebisbat aquells terrenys dels que se’n beneficià també l’Arquebisbe Joaquim de Santiyán i Valdivieso i durant aquesta etapa, els dos arquebisbes potenciaren notablement la zona amb la construcció d’una gran ermita i residència annexe. Destaca el ressò que se’n fa d’aquest fet a la Revista Catalana, núm. 41 de l’any 1919, a la pàgina 27:

«[…] al cim del turó s’hi havia bastit l’ermita a la Nostra Dòna del Lloritu (Loreto) pel prebere En Joan mir, quals terrers, ermita y anexes comprà als hereus del fundador l’arquebisbe  En Pere Copons y de Copons per fershi construhir una deliciosa torra hont estiuejar, y darrerament l’arquebisbe En Joaquim de Santigan y Valdivieso millorà notablement aquest pintoresch estatge, essent tot aterrat en la primera meytat del segle XIX.» (Agustí María Gibert)

La última frase es deu a la imminent Guerra del Francès on es fortificà la zona amb la presència de dos fortins: el Llorito i el dels Ermitans.

 

Redescobrint el Fortí de l’Oliva de Tarragona

Després de diversos intents per entendre la presència d’un mur al cim de la muntanya de l’Oliva a Tarragona i de consultar diferents fonts d’informació, les peces comencen a encaixar i es pot tenir una idea més precisa de l’entorn on es situà el fortí més important de Tarragona, dedicat a defensar la ciutat  de l’atac de les tropes napoleòniques del General Suchet. Aquest Fortí fou construït com a línia defensiva externa de la ciutat de Tarragona, juntament amb d’altres com el del Llorito i el dels Ermitans i va marcar un abans i un després en el setge que patí la ciutat un cop l’exèrcit francès va poder-se’n apoderar el 28 de maig de 1811. Aquest article es basa en contextualitzar l’existència del següent mur, atalussat, dins del recinte del Fortí. Val a dir que el mur és una de les poques restes que queden del Fortí prou visibles i que no formen part de cap recinte privat de l’entorn. El mur es troba al capdamunt de la muntanya de l’Oliva a uns 20 o 30 metres al nord de la caseta de l’Agrupació  Radio Taxi Tarragona i és el que es mostra en la següent imatge: He visitat freqüentment l’indret i no acabava d’encaixar la situació real del mur  amb els elements del plànol del «Plan de Tarragone assiégé en prise d’assaut, le 28 de juin 1811 per l’armée francaise d’Aragon, aux ordres de S. E: le Maréchal Suchet, duc d’Albufer» del 1834 i d’altres similars on es presenta la següent imatge en planta del Fortí  de l’Oliva: Es pot observar a la part dreta de la imatge una petita estructura interior al fortí en forma de dues «banyes». Es l’anomenat «Caballero» del Fortí de l’Oliva, que es tractaria d’una mena de fortificació més reduïda dins del propi fortí. A la part superior del «Caballero» s’hi trobaria desplegat tot el mur defensiu amb l’artilleria, tot protegit per un fossar que cobriria la part nord del Fortí. Doncs bé, el problema es troba en haver identificat perfectament el fossar que encara es pot veure a dia d’avui (cobert de vegetació i a peu de carrer) però que no encaixa amb el tros de mur que es troba present immediatament després d’aquest fossar d’acord amb la informació provinent del diferents plànols de l’època del setge. En la següent imatge queda identificat el fossar: La posició del mur, d’aproximadament 1,67 m. d’amplada, es troba immediatament a continuació del fossar, sense cap espai que el separi d’ell. Actualment la prolongació del fossar per la seva banda oriental es troba totalment asfaltada pel carrer que voreja les restes del fortí. De fet, a la primera imatge d’aquest article, on apareix el mur, s’aprecia la vorera del carrer al seu peu. Quan un veu per primera vegada aquest mur i es fa una idea del plànol del Fortí de l’Oliva que apareix assiduament a Internet (majoritàriament de plànols del setge de Tarragona realitzat pels francesos), es té la temptació d’associar aquest mur amb l’extrem més occidental del «Caballero», però la seva posició no encaixa amb el plànol descrit. Així doncs, de quin mur es tracta? La resposta la podem trobar en la següent composició d’imatges i sobretot fixant-nos amb el plànol de la dreta publicat per l‘Ajuntament de Tarragona en el Quadern de l’Arxiu, 6 dedicat a la Guerra del Francès (pàgina 51). En ell s’observa clarament una perllongació de mur de la «banya» esquerre del «Caballero» que arriba directament al fossar (mur inexistent en el plànol del setge de l’esquerre), tancant així el perimetre nord-est del fortí. Aquest nou document és un plànol geomètric del Fortí de l’Oliva i de terrenys adjacents del que no s’ha pogut confirmar la seva data, tal i com s’assenyala en el corresponent llibre. A l’esquerre es veu el plànol del setge elaborat pels francesos on es veu l’absència d’aquest mur; a la dreta es troba el nou plànol que surt publicat en el Quadern de l’Arxiu, 6. Ara, basant-nos en aquest nou plànol, es pot assegurar amb certesa la presència d’aquest mur en l’estructura del Fortí, i no només això, ara queda molt més clara la zona on s’ubicava la «famosa banya esquerre» de la que de moment s’observen els seus fonaments i que passo a dibuixar-la en la següent imatge:

Així doncs, la presència de les restes del «Caballero», últim reducte abans de la caiguda del fortí queden més clares i el cor del «Caballero» el trobariem situat aproximadament on avui es troba l’edifici de Radio Taxi de Tarragona. Seguim redescobrint la historia.