El portal de Sant Antoni o del Mal Consell

Un dels accessos a la Part Alta de Tarragona es realitza des del Portal de Sant Antoni; un accés que en època medieval rebia el nom del Portal del Mal Consell. A continuació es mostren dues imatges del portal amb més de 100 anys de diferència.

foto1A inicis del Segle XIV, aquest portal era un dels llocs on s’imposava el pagament de la taxa sobre el vi que entrava com a mercaderia per aquest indret.  Com a curiositat, també en aquesta època, els condemnats per adulteri, eren fuetejats tot seguint un itinerari que començava des de l’actual Plaça de la Font – abans Plaça del Corral – tot passant pel Carrer Major fins arribar a la Plaça de les Cols – abans Plaça de la Quartera –  i enfilant-se fins arribar al Portal de Sant Antoni on finalitzava el suplici del condemnat (1).

L’obra escultòrica present a la part superior del Portal data de l’any 1737, tenint com a gobernador de Tarragona a Juan de Prado Portocarrero y Luna (2), natural de Lleó (1683 – 1741). Posteriorment el 1757 sota el regnat de Ferran VI, el conjunt escultòric seria profundament restaurat. Al capdamunt de tot es pot veure l’escut heràldic reial de l’època flanquejat per lleons. El conjunt es complementa amb dues pilastres decorades en la part superior amb motius i trofeus militars.

foto1En la imatge de l’esquerra es mostra l’interior del portal amb les frontisses encara existents de l’antiga porta que tancava aquest accés durant, per exemple, el toc de campanes del “seny del lladre“. Es a dir, quan arribava la nit  i es tancaven els accessos a la ciutat (3).

 

(1) SANMARTI I ROSET, Montserrat; COMPANYS I FARRERONS, Isabel. Actes Municipals de Tarragona, 1400-1401 i 1401-1402. Tarragona: Arxiu històric de Tarragona, 2011. (Col·lecció  Documents del Fons Municipal de Tarragona, 13)

(2) TRELLES, José Manuel. Tomo segundo, que trata de la varonia y origen de las principales familias de España. Asturias ilustrada, origen de la nobleza de España. 1739. p. 273.

(3) Pequeña historia de la catedral Barcelonesa. [en linia] <http://campaners.com/php/textos.php?text=1005> [consulta: 11/01/2016]

Anuncios

La Mina de l’Arquebisbe, quan Tarragona deixà de patir set

A finals del segle XVIII, després d’intents fracassats de dur aigua a una ciutat necessitada tan pel seu consum diari com pels seus camps, s’assoleix amb èxit portar aigua a Tarragona a través del que es coneix com “La Mina de l’Arquebisbe”.

foto1

L’aqüeducte que es veu en la imatge i que es troba ben a prop del Camp de Mart és un dels elements que millor es conserven d’una gran obra amb gairebé 30 km. de longitud i que començava a Puigpelat fins arribar a la ciutat.

En un article recent, vàrem conèixer un intent sense èxit de dur aigua a la ciutat de Tarragona a mitjans del segle XV, a través de la Font de les Morisques (font del Llorito) en un moment en que la ciutat i els regants n’estaven mancats.

A més d’aquest intent inicial, en seguiren uns quants més en el segle XVII i XVIII, també infructuosos, que ens han deixat un bonic aqüeducte ben a prop de l’Autovia del Mediterrani a l’altura de la sortida 116 que porta cap al cementiri de la ciutat.

Però a finals del segle XVIII, l’arribada de l’aigua a la ciutat va ser tot un èxit, i això es degué en bona part per la sàvia decisió de guiar-se pel que ja havien fet els romans a Tarraco amb l’aqüeducte del Gaià.

I és que l‘aqüeducte del Gaià va ser una obra romana que duïa aigua a la ciutat de Tarraco a través del riu Gaià; a diferència del ben conegut Pont del Diable que ho feia del riu Francolí i del que el tram del pont (Patrimoni de la Humanitat) n’és l’exemple més ben conservat.

L’artífex d’aquesta mirada cap al passat romà va ser l’arquebisbe Joaquín de Santiyán i Valdivieso (1733 – 1783) que va ser arquebisbe de Tarragona l’any 1779. Els romans van poder fer un aqüeducte de més de 40 km. de longitud i que naixia a prop del Pont d’Armentera per dur aigua del Gaià cap a Tarraco;  el nou aqüeducte de l’arquebisbe, seria més curt, no superiria els 30 km. i naixeria a prop de Puigpelat (1). Encara que els dos aqüeductes no són exactament el mateix, el de l’arquebisbe s’aproximava en alguns trams al traçat que havien assolit els romans.

Però l’any 1783, en plena construcció de l’aqüeducte, l’arquebisbe Santiyán va morir i el nou impulsor de l’obra fou el seu successor l’arquebisbe Francesc Armanyà i Font (1718 – 1803). Heus ací el nom de “Mina de l’arquebisbe“, ja que els dos prelats en foren els seus principals impulsors.

Aquesta gran obra, arribava a la ciutat per la muntanya de l’Oliva, on s’hi edificà el fortí de l’Oliva, baixava per on actualment hi ha les escales d’accés a la part superior de la muntanya i començava el pont tot travessant l’actual carretera del Pont d’Armentera que arriba cap a Sant Pere i Sant Pau. Al principi d’aquest article es pot veure la imatge d’un tram del pont de l’aqüeducte de la Mina de l’Arquebisbe molt ben conservat amb les seves arcades.

Com a prova de l’arribada de l’aigua a la ciutat a través d’aquesta Mina, es pot observar a dia d’avui la font restaurada de l’arquebisbe Armanyà de l’any 1798 i que es troba a tocar del Portal de Sant Antoni de Tarragona.

foto1  foto1

 

(1) La Construcció de la mina de l’Arquebisbe en el seu pas per la Secuita. Història i elements arqueològics. [en línia] Ajuntament de la Secuita. 2014 <http://www.academia.edu/9156056&gt; [consulta: 07 de juliol de 2015]

 

 

L’aqüeducte del Llorito, el pont desconegut de Tarragona

El Pont del Diable és l’aqüeducte més ben conegut de Tarragona, però segles enrere va haver un altre aqüeducte que es va construir amb la mateixa finalitat que el dels romans: portar aigua a la ciutat de Tarragona. Això sí, des d’un altre indret.

Aquest és el cas de l’aqüeducte del Llorito, conegut també amb el sobrenom “de les Arcades“, una estructura ben ferma que es troba al Barranc de Terres Cavades, ben pròxim a l’autovia del Mediterrani (A-7) i a uns centenars de metres abans d’arribar al cementiri. De fet, l’historiador tarragoní Jordi Rovira Soriano, ja va publicar un interessant article sobre aquest aqüeducte l’any 2009 publicat a La Vanguardia (1).

foto1      foto2

El primer indici sobre la necessitat de portar aigua des de la Font del Llorito a la ciutat de Tarragona la trobem l’any 1434, a mans de l’Arquebisbe de Tarragona Domènec Ram (2); un home que gaudia de gran popularitat i que també va projectar la remodelació i acabament de les muralles. La idea va nèixer degut a l’escassetat d’aigua potable i de rec per a la ciutat.

Iniciades les obres, sembla ser que la construcció finalment es va anar decantant  pel projecte de Guillem Vives (3), l’any 1447, amb un pressupost molt més econòmic que d’altres ofertes i que consistia en una estructura realitzada amb tubs de fusta (canons de fusta).

Les dificultats de manteniment, la proliferació de vegetació i l’obertura de noves mines a la Font de les Morisques (així es coneixia en aquella època la Font del Llorito), portarien a la construcció d’un aqüeducte de pedra, a principis del segle XVII, que faria que arribés aigua a la ciutat el 7 de maig de 1607, tot i que el caudal que hi arribaria seria del tot insuficient per abastir a tota la població.

Més endavant, a principis del segle XVIII, i en plena Guerra de Successió, hi hagueren nous intents de portar l’aigua a la ciutat a través de diferents actuacions en l’aqüeducte, per part de l’enginyer militar Joan Grül i Josep Boy, però foren destinats a València i el projecte finalment es desestimà a finals del segle XVIII a favor de la Mina de l’Arquebisbe, un nova iniciativa des d’un altre indret, aproximant-se en alguns trams al traçat de l’aqüeducte romà del Gaià, concretament des de Puigpelat i passant per la muntanya de l’Oliva abans d’entrar a la ciutat..

Tot i així, a dia d’avui es pot contemplar aquella temptativa sense èxit de dur aigua del Llorito a la ciutat amb la presència de  l’aqüeducte del Llorito, el vestigi de pedra que es pot veure a dia d’avui tot venint de Barcelona a través de l’Autovia del Mediterrani, abans d’agafar la sortida 116 que porta la cementiri.

foto1

També es pot veure insitu tot passejant pel carrer Joan Fuster, on es troba el CAP Llevant, passant per sota del Pont de l’Autovia i enfilant el camí del Nastic en direcció al cementiri.

(1) La Vanguardia. Els altres aqüeductes. [en linia] Barcelona: Hemeroteca La Vanguardia. 2009 <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2009/05/15/pagina-6/77864867/pdf.html&gt; [Consulta: 27 de juny de 2015]

(2) Arxiepiscopologi. [en linia] Tarragona: Arquebisbat de Tarragona. <http://www.arquebisbattarragona.cat/historia/archiepiscoplogi/index.php?arxiu=fitxa_arxi&id=2320&gt; [Consulta: 27 de juny de 2015

(3) RIU RIU, Manuel. “El agua y su aprovechamiento en las ciudades y villas catalanas medievales”. CLARAMUNT RODRIGUEZ, Salvador. El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als Decrets de Nova Planta. Barcelona: Universitat de Barcelona. 2003. p. 546.
ISBN 84-475-2742-5

1740: Fita arquebisbal als peus del Llorito (Tarragona)

Des de l’ermita del Llorito, a Tarragona, tot baixant per la carretera en direcció a la via Augusta, trobarem al cap de poca estona, a la nostra dreta, un petit descampat (que s’ha convertit malhauradament en un abocador). Si ens hi endinsem i anem per la nostra dreta, ens haurem de fixar molt bé en un petit monolit que es troba al peu de la muntanya i que està datat des de l’any 1740 i que podeu veure en aquesta imatge:

foto1

Es tracta d’una fita que delimita uns terrenys. Bàsicament la funció d’aquesta fita era delimitar l’espai que aquell mateix any (1740) va passar a ser propietat de l’Arquebisbat de mans del seu antic propietari Pere Joan-Mallol i que delimita el cim de la muntanya on es troba l’Ermita del Llorito. Així doncs, en aquell any, l’Arquebisbe Pere de Copons i de Copons va adquirir en nom de l’arquebisbat aquells terrenys dels que se’n beneficià també l’Arquebisbe Joaquim de Santiyán i Valdivieso i durant aquesta etapa, els dos arquebisbes potenciaren notablement la zona amb la construcció d’una gran ermita i residència annexe. Destaca el ressò que se’n fa d’aquest fet a la Revista Catalana, núm. 41 de l’any 1919, a la pàgina 27:

“[…] al cim del turó s’hi havia bastit l’ermita a la Nostra Dòna del Lloritu (Loreto) pel prebere En Joan mir, quals terrers, ermita y anexes comprà als hereus del fundador l’arquebisbe  En Pere Copons y de Copons per fershi construhir una deliciosa torra hont estiuejar, y darrerament l’arquebisbe En Joaquim de Santigan y Valdivieso millorà notablement aquest pintoresch estatge, essent tot aterrat en la primera meytat del segle XIX.” (Agustí María Gibert)

La última frase es deu a la imminent Guerra del Francès on es fortificà la zona amb la presència de dos fortins: el Llorito i el dels Ermitans.