Aspectes curiosos de l’aqüeducte de les Ferreres de Tarragona

El conegut Pont del diable de Tarragona és un tram de construcció romana de l’aqüeducte de les Ferreres que es va projectar al segle I d. C. en època de l’emperador August per salvar el barranc dels Arcs i facilitar així la conducció de l’aigua del Francolí fins a l’arribada a la ciutat.

En aquest article es pretén donar a conèixer aspectes desconeguts no només del Pont del Diable sino també d’altres indrets de l’aqüeducte de les Ferreres, que tenia una conducció de 15 quilòmetres i captava l’aigua en un punt entre El Rourell i Puigdelfí.

El desnivell del Pont del diable

Els aqüeductes romans prenen la força de la gravetat com l’element més important per facilitar un continuat flux d’aigua des de distàncies allunyades fins a la seva arribada a la ciutat.

Ara bé, la inclinació o desnivell de l’aqüeducte havia d’estar ben mesurat per assegurar l’èxit del mateix. Un desnivell molt feble provocaria que l’aigua circulés lentament i anés acumulant sediments que a la llarga acabarien per obstruir la canalització. Per altra banda, un desnivell massa elevat provocaria una circulació de l’aigua massa forta que aniria erosionant la part inferior de la canalització (Specus) fent malbé l’aqüeducte.

Els enginyers romans van establir un rang de desnivells que tot aqüeducte havia de respectar. Per evitar la sedimentació de materials havia de ser superior a 10 cm. de caiguda per quilòmetre de recorregut i per evitar l’erosió de la canalització havia de ser inferior a 50 cm. de caiguda  per quilòmetre de recorregut. Això dóna un rang de desnivells acceptable entre -0,1% i -0,5%. Qualsevol desnivell que no respectés aquesta norma era descartat.

El tram del Pont del diable té una longitud de 217 m. de llargada. La cota del seu extrem nord és de 56,8 m. i el del seu extrem sud és de 56.4 m. Amb aquestes dades es pot conèixer el desnivell d’aquest tram i ens dóna un desnivell de -0,18%. Per tant es troba dins del rang -0,1% i -0,5% acceptable pels romans i podia facilitar la conducció d’aigua a la ciutat sense problemes.

El tram del camí de l’Àngel

aqüeducte3

El tram de l’antic camí de l’Àngel (ara camí de l’Oliva) arriba perpendicularment a l’Avinguda de Catalunya. En aquest tram es conserven uns 24 metres aproximadament d’aqüeducte, molt abandonat, però que permet fer-se una idea de la tècnica constructiva utilitzada pels romans a l’hora de construir aquest aqüeducte tal com podeu veure en aquesta imatge.

Es pot veure l’obra realitzada en maçoneria que servia per protegir l’aqüeducte de factors externs i cobert amb volta. Per assegurar la qualitat de l’aigua en tot el seu trajecte, a l’interior de l’aqüeducte se li aplicava una capa impermeable de morter especial  (opus signinum) que evitava fuites i n’assegurava la qualitat. Era un morter fet amb calç, fragments triturats de ceràmica i sorra.

A més, per evitar els efectes indesitjables de la dilatació que podien malbaratar l’estructura, els enginyers aplicaven un reforç interior a les juntes de l’Specus amb les parets verticalsEs tractava d’una mena de cordó fet també amb opus signinum.

En la següent imatge es mostra aquest morter especial que es trova present a  les parets laterals de l’aqüeducte.

foto1

El Pont de Tupino, el germà petit del Pont del diable

Es tracta d’un petit pont d’un sol arc que es va construir per salvar el barranc del Torrent del Castellot. Es troba al nord de Sant Salvador i per damunt hi passa la N-240. De fet, arribant per la carretera passa inadvertit. La distància que separa el Pont del Diable del Pont de Tupino és de 2,6 km. en línia recta.

foto1

En aquesta imatge s’observa més bé el Pont de Tupino que formava part de l’aqüeducte de les Ferreres.

foto1

Anuncios

La Torre dels Escipions de Tarragona

Al quilòmetre 1169 de la carretera N-340 en direcció a Barcelona trobarem l’anomenada Torre dels Escipions. Es tracta d’un monument funerari del que podeu veure una imatge reconstruïda digitalment d’una possible proposta de Ferran Gris sobre com podia haver estat construïda durant el primer terç del segle I. d C.

foto2

S’ha seguit la proposta de restitució realitzat per Ferran Gris Jeremias a partir d’una imatge real de l’enclavament. Podeu trobar més informació del seu treball en aquest enllaç. (1)

El monument consta de tres cossos superposats que van reduint les seves dimensions a mida que es va aixecant el monument i, segons els estudis realitzats, acabaria amb una coberta en forma piramidal.

Per damunt de la base del monument, en el cos central, es pot veure la representació de la divinitat funerària Atis per duplicat. A banda i banda trobem la mateixa figura en posicions simètriques. Actualment les capes de les dues divinitats conserven lleument part del seu pigment original.

Qui era Atis?

Es tracta d’una deïtat protectora dels difunts i de la seva resurrecció, de la regió de Frígia – actual Turquia – i va vestit amb indumentària oriental. Simbolitza la immortalitat i s’identifica amb l’esperança en la resurecció. Per tant, els creients d’Atis creien en la vida eterna. El culte a Atis és un culte mistèric, és a dir, un culte que parla d’esperança o de salvació i que es basa en el concepte de resurrecció.

Existeixen diferents versions sobre el mite d’Atis. Una d’elles ens parla de l’amor que sentia Júpiter per la deessa Cíbele. Aquest amor no va ser correspost i Júpiter va dipositar el seu semen en la roca on s’adorava a la deesa Cíbele. D’allí va néixer Agdistis, un ésser hermafrodita poc estimat pels Déus. De fet, Bacus el va embriagar i Agdistis es va castrar. De la seva sang va néixer un magraner i Nana, filla del Déu Sangari, va collir una magrana, se la posar al seu si i es va quedar embarassada. El seu fill va ser Atis. (2)

El pare de Nana, Sangari, va obligar a abandonar el seu fill que va ser cuidat per uns transeünts i alimentat amb mel i llet de boc – en frigi “Atis” significa “boc”-. Agdistis i Cibele volien a Atis però el rei de Frígia, Mides, volia que aquest es casés amb la seva filla. Aleshores Agdistis, contrariada, va fer embogir a Atis i els seus seguidors i Atis es va castrar sota d’un pi i va morir dessagnat.

Tot seguit, Agdistis es va penedir del que havia fet i Júpiter, commogut per les súpliques d’Agdistis, va fer que el cos d’Atis fos incorrupte, el seu cabell continués creixent i podés moure el dit petit.

La posició de les cames creuades d’Atis és una forma iconogràfica de representació del moment concret en què acaba morint sota del pi desagnat després d’haver estat embogit per Agdistis i haver-se castrat ell mateix. La posició d’aquest Déu és la mateixa que la figura conservada en el museu d’Osca trobada a la Villa Fortunatus de Fraga..

foto1

La inscripció

Per damunt dels caps d’Atis es troba una tabula ansata de tres centímetres de relleu en la que hi figura una inscripció. En la imatge reconstruïda s’ha establert la proposta feta per G. Alföldy en que la inscripció quedaria de la següent manera:

ORNATE EA QVAE LINQV[IT. SPECIO]SE VIT[AE] SVAE R[E]BVS POSJT[|]S, NEGL[|]IGEN]S
VNVM: STATVI RE[EIQVI]S SEP[VLC[HRVMl, VBI PERPETVO RKMANE[NT|.

La seva traducció seria la següent:

“Corona allò que ell va deixar després d’haver viscut brillantment, oblidant tan sols una cosa: que per les seves restes fos construïda una sepultura, on poguessin romandre per sempre'”.

Tot i així, Mayer, Miró i Perea proposen una altra traducció després de l’estudi de la mètrica emprada en l’epigrafia funerària romana:

“Enaltiu les obres que va deixar en morir; oblidant-se d’ell, erigí per als seus un sol sepulcre on han de romandre per sempre”.

Els personatges del monument

En el tercer pis de la torre s’hi troben representades en baix relleu els personatges que s’haurien enterrat a l’interior d’aquest mateix pis, tot i que actualment les seves restes no s’han conservat i no s’ha pogut fer un estudi més precís de qui serien aquests personatges. L’estat de conservació actual d’aquest relleu està molt malmès i no permet cap mena d’aproximació.

En la reconstrucció digital que es pot veure en aquest article s’ha optat per incloure dues figures a cos complert originàries de la Via Statilia, Roma i que es conserven en els Museus Capitolins de Roma. El fet d’incloure aquestes figures és per què les seves característiques permeten donar una idea general del monument i del tipus de personatges que podien haver estat representats, per bé que aquestes figures no tenen res a veure amb el conjunt.

Per últim deixo una imatge de l’aspecte actual de la Torre dels Escipions (Torre d’Atis) i de l’aspecte que hauria tingut al segle I d.C. Impacta la utilització de la policromia que feien els romans en les seves estàtues i monuments i que pràcticament no s’han conservat en les restes que ens queden en l’actualitat. Això ha provocat una mirada acostumada a veure els diferents monuments sense la presència de colors.

foto1

Webgrafia:

(1) GRIS FERRAN, J. <http://ferrangris.com/torre-dels-escipions/&gt; [consulta: 16/08/2016]

Bibliografia:

(2) FERRER BOSCH, A.; AROLA R. “Tàrraco: mitologia i cultura religiosa”. Cercle de Estudis Històrics i Socials “Guillem Oliver” del Camp de Tarragona. 1997.

El sarcòfag de Bethesda de la Catedral de Tarragona

Al cantó dret de la façana principal de la Catedral de Tarragona, encastat a una alçada aproximada de 4 metres, podem trobar un exemple d’art paleocristià realitzat en marbre blanc a finals del segle IV d. C., en temps de l’emperador Teodosi. És el Sarcòfag de Bethesda.

A banda del de Tarragona, només se’n conserven dos més de sencers, el del Museu del Vaticà i el de l’Isola d’Isquia.

foto1

Es tracta d’un tipus de sarcòfag denominat “porta de ciutat”, és a dir, les escenes que s’hi representen ho fan aprofitant un fons de tipus urbà. Aquest sarcòfag fa 261 cm d’ample per 61 cm. d’alçada i els constructors medievals el van encastar a la façana de la catedral tot respectant el valor artístic i iconogràfic de l’obra. A continuació es mostren les escenes representades en aquest frontal.

foto1

Passem a analitzar cadascuna de les imatges que es presenten en el frontal del sarcòfag:

Curació dels cecs

foto1

S’apropen a Jericó tres cecs, dels que es conserven perfectament dos, als qui Jesús els hi atorga de nou la vista tocant els seus ulls. (Mateu, 9, 27-31). Es tracta de la primera escena representada en el conjunt.

Curació de l’hemorroïsa

Una dona, que pateix de problemes menstruals des de feia dotze anys, s’apropa entre la gent i toca el vestit de Jesús per guarir-se. Jesús pregunta qui l’ha tocat i la dona li diu que ha estat ella; per la seva fe, la dona queda curada. (Marc, 5, 21-43)

Curació del paralític

És l’escena central del conjunt. Es mostra la curació d’un paralític a l’estany de Bethesda, que dóna nom al sarcòfag. Al voltant d’aquest estany s’hi concentrava una multitud de malalts esperant que un àngel baixés, de tant en tant, a remoure les aigües de l’estany. El primer que s’hi banyava, després d’haver-se remogut les aigües, es curava de la seva malaltia. Aquesta escena té dues imatges: la inferior, on es troba un paralític, enmig de la multitud, que porta molt de temps esperant a ser el primer en banyar-se i ser curat; i la superior, on es veu com Jesús li ordena que s’alci i s’emporti el seu llit sobre les seves espatlles. (Joan, 5, 1-16)

Entremig de les dues escenes  es representa una figura rectangular que figura les ondulacions de l’aigua de la piscina.

Aquesta imatge central, la més important del frontal, podria representar també el difunt propietari del sarcòfag segons F. Montfrin. La posició del personatge recorda una escena de repòs funerari relacionada amb el tipus de banquet couche. A més, el personatge sembla dialogar amb Jesús que es troba a punt d’entrar per un dels cinc pòrtics de la piscina de Bethesda.

foto1

Conversió de Zaqueu

Zaqueu, un home ric de baixa estatura, vol veure a Jesús entremig de la multitud i s’enfila damunt d’un arbre. Jesús li diu que baixi de l’arbre perquè aquell dia s’haurà de quedar a casa seva. La gent congregada recrimina a Jesús el fet de voler quedar-se a casa d’un pecador. Zaqueu es defensa de les crítiques dient que donarà la meitat de les seves riqueses als pobres i retornarà quatre vegades més tot el que ha pogut robar. Jesús li diu que la seva casa s’ha salvat perquè el Fill de l’home ha trobat i ha salvat allò que estava perdut. (Lluc, 9, 1-10)

foto1

Entrada triomfal de Jesús a Jerusalem

Es tracta de l’última escena del sarcòfag llegit d’esquerra a dreta. En ella es veu a Jesús damunt d’un pollí fent la seva entrada triomfal a Jerusalem. La gent el rebia estenent mantes pel camí o tallant branques o palmes dels arbres. (Mt. 21.1-11; Lc. 19.28-40; Jn. 12.12-19)

foto1

Interpretació

En un article del Diari de Tarragona, Andreu Muñoz, director del Museu Bíblic de Tarragona fa una interpretació del missatge sencer d’aquest sarcòfag que passo a detallar íntegrament: “«Déu omnipotent, tu que pel teu Fill vas instituir que, pel baptisme, les cadenes del pecat fossin rompudes i que així s’obrís el camí a una nova vida, deslliura l’ànima d’aquest servent teu tal com foren deslliurats dels seus mals els cecs, l’hemorroïsa i el paralític a la piscina de Betesda. Compadeix-te de l’ànima del teu servent com et compadires del publicà Zaqueu. I així com va entrar triomfant el teu Fill a la ciutat terrenal de Jerusalem, fes que el teu fidel servidor entri a la ciutat santa de la Jerusalem celestial».

A continuació deixem un vídeo del director del Museu Bíblic que ens aprofundeix l’explicació i la simbologia del sarcòfag

Webgrafia:

 

Pedreres romanes del Parc Ecohistòric de Tarragona

En el Parc Ecohistòric del Pont del Diable de Tarragona s’hi troben disseminades diverses pedreres romanes que proveïen de material per a la construcció del pont. En un article anterior vam veure les petites pedreres que es troben en els extrems del pont; en aquest article ens centrarem en una pedrera pròxima, a uns 400 metres, orientada al SO i a tocar de l’autopista A7.

20160701_120406

La zona és bastant extensa amb presència de pedra calcàrea, fàcil de treballar, però queda molt amagada per la vegetació existent a la zona. En la imatge superior és veu l’únic tram visible amb evidència de treball d’extracció realitzat.

20160701_120426

En aquesta imatge es pot apreciar el treball picapedrer per extreure els diferents blocs. Es poden veure els senyals efectuats per un pic per aprofundir en un tall o rasa que delimitaria el carreu que calia extreure. Posteriorment, a base de tascons (cunei) s’hi anirien introduint en uns orificis per provocar el trencament i la separació del carreu per la pressió efectuada.

Les imatges següents corresponen a una altra pedrera, concretament situada al nord i en ple camí cap a Mas dels Arcs. De fet, aquesta pedrera es troba si es segueix el circuit vermell del Parc Ecohistòric.

foto1

S’observa perfectament un bloc de grans dimensions de tamany rectangular que va quedar per extreure. En el mateix indret s’observa la presència de dos blocs més i un front d’explotació cobert de vegetació i terra.

foto2

El Parc Ecohistòric del Pont del Diable és ric amb elements arqueològics d’altres èpoques en una extensa zona que cobreix des de jaciments prehistòrics fins a refugis de la Guerra Civil. En posteriors articles tractarem tots aquests elements.

Gai Atili Gras, una vida al servei de Segontia i Tarraco

Tornem la mirada de nou al llegat epigràfic de la Tarraco romana que es pot contemplar pels carrers de la Part Alta de Tarragona. Aquesta vegada ens aturarem al principi del Carrer Major, just després d’haver pujat la Baixada Misericòrdia.

foto1

Tal i com es veu en la imatge, a la nostra esquerra veurem la petita terrassa d’un conegut restaurant, i si ens fixem a la paret del fons, la que correspon a la torre d’Arandes del segle XII, a uns quatre metres d’alçada, veurem un bloc de pedra col·locat horitzontalment (cercle blanc) en el que hi descobrirem la següent inscripció:

C(aio) Atilio
C(ai) f(ilio)
Quir(ina tribu)
Crasso
Segontino
omnib(us) hono(ribus) in re publ(ica) sua
functo, flam(ini)
prov(inciae) Hisp(aniae) citer(ioris)
p(rovincia) h(ispania) c(iterior)

Anem a conèixer aquest nou personatge de Tarraco que finalitza la seva vida professional a la ciutat i que visqué en el periode comprès entre el 120 i el 150 d. C. (1) en época dels emperadors Adrià i Marc Aureli; es tracta de Gai Atili Gras.

Era natural de l’actual Sigüenza (segontino), i ostetanva la ciutadania romana, ja que era un  membre adscrit a una de les trenta-cinc tribus en les que s’havia d’adscriure qualsevol ciutadà romà, en aquest cas la tribu Quirina. Recordem en un altre artice publicat en aquest mateix blog, un altre personatge, Gai Semproni Fidus, ciutadà romà però que era adscrit a la tribu Galeria.

A diferència de Gai Semproni Fidus, amb un cursus honorum de caràcter militar, el de Gai Atili Cras seria de caràcter municipal atès  que va exercir magistratures municipals  a la seva pròpia ciutat d’origen, Segontia (omnibus honoribus in re publica sua functo)(1) i aquests càrrecs municipals eren els següents:

  • Cuestor: Segons la llei Irnitana, d’època anterior, aprovada en la dinastia Flàvia, es descriu que les funcions d’un cuestor eren bàsicament les de gestionar el fons comuns del municipi, seguint les directrius dels duumvirs.
  • Edil: Practicament controlava i supervisava tot el que estigués relacionat amb el municipi, manteniment d’infraestructures i d’edificis públics i també podien encarregar-se de l’ordre públic.
  • Duumvir: Tot i no ser necessari passar per la resta de magistratures per arribar en aquesta magistratura superior, podia ser que Gai Atili Gras hagués passat per les magistratures anteriors, i fos escollit duumvir guanyant així prestigi i influència. Un duumvir era la principal autoritat executiva d’un municipi. Cada municipi tenia diferents duumvirs i el càrrec l’ocupaven dues persones de forma anual. Les funcions dels duumvirs podien abarcar l’àmbit polític, administratiu, financer, urbanístic, judicial i religiós (2). Com a funcions destaquen la presidència de diferents institucions i rituals públics, gestió del cens, gestió del patrimoni, ordenació de la distribució de despeses als cuestors, imposició de multes, edificació d’edificis públics, …. Cal advertir que la persona que exercia el duumvirat había de tenir una situació econòmica consolidada, ja que amb el propi càrrec també hi venia associada unes despeses que havia de fer front.

Acabant la seva carrera professional al servei de l’imperi (cursus honorum) seria escollit finalment flamen de la provincia de la Hispania Citerior, i per tant, les seves funcions passarien de l’ordre local a un ordre provincial, en definitiva, de Segontia a Tarraco.

Tal i com es va veure amb Gai Semproni Fidus, una de les funcions del flamen seria la de presidir el Consell Provincial, però també s’encarregaven del culte als emperadors divinitzats.

Acabat l’any de flaminat, el Consell li rendiria tot un seguit d’honors en reconeixement a la seva carrera, i aquest monument honorífic encastat a la paret és el que ens queda de Gai Atili Gras.

foto1

 

(1) ABASCAL, J. M. En torno a la promoción jurídica de la Segontia de los Arevacos. Gerión, 4. 1986. Editorial de la Universidad Complutense de Madrid.

(2) MOLINA TORRES, MARIA PILAR. Las competencias de los duunviros en las leyes coloniales y municipales de Hispania. Hispania Antiqua XXXVI (2012) pp. 43 – 50. Universidad de Valladolid. 2012.  ISSN: 1130-0515

 

Fabia Saturnina, la millor de les esposes de Tarraco

Una de les inscripcions que més bé es conserven a la Part Alta de Tarragona, la trobarem al carrer Merceria, num. 17. De fet, el bloc de pedra blanc on es troba la inscripció destaca de la resta i el fa fàcilment identificable.

Un pedestal honorífic que amaga una història d’amor, la de Gai Bebi Myrisme, antic esclau que va poder assolir la seva llibertat i prosperar econòmicament a Tarraco. Es tracta d’un pedestal en honor a la seva esposa, de la que se’n desprén un gran amor cap a ella, qualificant-la de uxori optimae, la millor de les esposes.

foto1 foto1

El que es pot llegir d’una manera ben visible en aquest epígraf és el següent:

Fabiae Saturninae
uxori optimae
C(aius) Baebius
Myrismus
Sevir August(alis)

Aquest text, traduït, ens diu el següent:

A Fabia Saturnina
la més bona de les esposes.
Gai Bebi Myrisme
Sevir Augustal

Poca cosa podem saber de Fabia Saturnina, però sí que en sabem més de Gai Bebi Myrisme,  un esclau que va obtenir la seva llibertat i va arribar a ser sevir augustal, el màxim càrrec públic que podia arribar a aspirar un llibert.

Anem desgranant una mica tota la informació que ens dóna aquest epígraf sobre Gai Bebi Myrisme. Aquest individu, probablement era un esclau d’origen grec, degut al seu cognomen Myrismus (1) i deuria formar part d’una familia molt important de Sagunt, segons s’interpreta de la gens Baebius molt arrelada en aquell territori (2).

Així doncs, es pot fer una interpretació sobre Gai Bebi Myrisme. Es tractaria d’un esclau d’origen grec servint a Sagunt i que obtindria la seva llibertat; un cop adquirida aquesta, es desplaçaria a Tarraco, capital de Hispania Citerior a fer fortuna i ho aconseguiria, ja que seria nomenat sevir augustal. Una altra possibilitat seria que a Tarraco ja hi visquessin membres de la familia Bebi i Gai Bebi Myrismus assolís la seva llibertat dins de la pròpia ciutat.

Què és un sevir augustal? Es tracta d’un magistrat del Culte Imperial, i per tant un càrrec públic creat a principis del segle I d. C., però del que només accedeixen els lliberts. És una forma hàbil de garantir la fidelitat a Roma una vegada l’esclau ha aconseguit la seva llibertat, evitant així qualsevol tipus de rencor contra l’imperi. L’Estat a través del sevirat augustal li reconeixerà prestigi social, al cap i a la fi, un dels dos objectius que aspira qualsevol ex esclau: riquesa i prestigi.

Les funcions que Roma atorga a un sevir augustal són les següents:

  • Organitzar el Culte Imperial.
  • Organització dels Jocs Públics.

Ara bé, ser un sevir augustal exigeix un forta càrrega monetària per part del llibert que exerceixi aquest càrrec, ja que les ciutats es nodreixen en part dels ingressos provinents del sevirat. Per tant, aquests tipus de lliberts han de ser necessàriament rics per tal de gaudir d’aquest càrrec.

Prova de la bona posició econòmica de Gai Bebi Myrisme, ens ha arribat als nostres dies on es conserva una dedicatòria – financiada per ell – a la seva muller Fabia Saturnina i que podem contemplar al número 17 del Carrer Merceria de Tarragona.

foto1

(1) Hispania Epigraphica. Universidad Complutense de Madrid. (2006) Núm. 15. (p. 167) ISSN: 1132-6875

(2) G. ALFÖLDY. Los Baebii de Saguntum. Servicio de investigación Prehistórica. Diputación Provincial de Valencia. (1977). Núm. 56 ISSN: 1989-0540

 

Gai Semproni Fidus, el legionari oblidat de Tarraco

Un dels monuments més fotografiats de Tarragona és la façana de la Catedral, però pels turistes que visiten la zona i pels tarragonins que passen diàriament pel mateix indret pot passar inadvertit un testimoni d’època romana que es troba encastat a la façana de la Catedral a nivell de terra.

Es tracta d’un pedestal d’estàtua que conté un epígraf, molt deteriorat, però del que encara es deixa entreveure alguns mots llatins que permeten desxifrar el text complert de tota la inscripció, gràcies a l’estudi del doctor Géza Alföldy (1935 – 2011) un dels màxims exponents d’epigrafia clàssica.

En aquest article examinarem el text present en aquest pedestal i coneixerem la història d’un dels “tarragonins” més antics i del que ens ha arribat aquesta evidència:

foto1

L’epígraf es pot trobar a la part dreta de la façana de la catedral, tal i com es pot observar a la imatge, a uns metres de l’entrada lateral dreta al temple. Tot i el seu estat precari, gràcies al treball fet per Alföldy esmentat anteriorment, passo a deixar escrit el text complet i també la seva traducció:

Caio Sempronio
Marci filio Galeria Fido
Calagorritano
tribuno militum legionis IIII
Scythicae tribuno militum
legionis VI ferratae tribuno
militum legionis III Gallicae
tribuno militum legionis XX
Valeriae victricis flamini
provinciae Hispania citerioris

El text traduït diu el següent:

En honor de Gai Semproni Fidus,
fill de Marc, de la tribu Galèria,
nascut a Calahorra,
tribú militar de la legió quarta
escítica, tribú militar
de la legió sisena ferrata, tribú
militar de la legió tercera gàl·lica,
tribú militar de la legió vintena
valèria vencedora, flamen
provincial de la Hispània citerior.

Qui fou Gai Semproni Fidus?  Va ser un ciutadà romà  distingit, de la familia Sempronia (gens Sempronia) i nascut a Calahorra; era adscrit a la tribu Galèria, una de les trenta-cinc tribus romanes en les que es distribuïa el poble de Roma. Atesa l’alta graduació militar i el fet que en última instància fou escollit sacerdot provincial (flamen) dóna peu a considerar-lo de la noblesa, probablement un cavaller.

Aquest tribú militar va servir en tres legions que van set destinades a Siria en l’última meitat del segle I d. C. per lluitar contra la invasió dels parts al regne d’Armenia, aliat de Roma, amb la IIII Scythica, la III Gallica i la VI Ferrata. Posteriorment, fou destinat a Britania amb la XX Valèria Victrix. El mot “Valèria Victrix” pot venir donat en honor a la victòria romana sobre la rebelió encapçalada per la reina Boudicca entre els anys 60 i 61 d. C contra la ocupació romana. Cal considerar aquesta legió com una de les més experimentades de l’exèrcit romà i que incloïa membres veterans d’altres legions. És per aquest fet, que Gai Semproni Fidus, després de passar per la resta de legions, acabaria destinat en aquesta abans de ser escollit flamen provincial.

A continuació es mostren les insignies de cadascuna de les legions en que Gai Semproni Fidus participà activament com a tribú militar, per ordre segons la inscripció, LEG IIII Scythica, LEG VI Ferrata, LEG III Gallica i LEG XX Valèria Victrix

                        foto1           foto2           foto3           foto4

Cada legió comptava amb sis tribuns militars, es tractava d’un oficial d’alt rang que es trobava per sota de la màxima autoritat de la legió, el comandant (legatus) i per damunt de la categoria dels centurions. Les funcions del tribú militar eren les que determinés en cada moment el seu legatus.

La carrera de Gai Semproni Fidus (cursus honorum), acabaria amb la seva elecció com a flamen provincial, i es considera el punt culminant de la seva carrera.  Tot i que en la mostra epigràfica el seu càrrec apareix abreviat, flamen P. H. C, el seu nom complert és: Flamen Romae, Divorum et Augustorum provinciae Hispaniae Citerioris. Aquest càrrec era escollit pel Consell Provincial (Consilium Provinciae Hispaniae Citerioris) ,  és a dir, l’òrgan rector del Fòrum Provincial de Tarraco encarregat del culte imperial i amb influència des del punt de vista polític i econòmic. L’elecció del nou flamen es feia  normalment entre cavallers i individus rellevants culminant així els seus respectius cursus honorum. Un cop escollit Gai Semproni Fidus com a flamen provincial, les seves funcions l’allunyarien de l’esfera militar i el portarien a presidir el propi Consell Provincial, durant un any. Acabat aquest any, rebria tot un seguit d’honors tant del propi Consell com de la seva ciutat natal.

A dia d’avui, el que ens queda de Gai Semproni Fidus és, probablement, un d’aquests honors rebuts; un pedestal d’estàtua dedicat a la seva persona que es pot visitar lliurement tot passejant per la Part Alta de Tarragona i admirant la façana de la Catedral (abans que el pas del temps acabi per esborrar del tot la seva inscripció).

foto1