El Baluard de Carles V de Tarragona

l’Any 1542 Carles V i el seu hereu Felip II visitaren Tarragona i promourien el reforçament de la muralla i la construcció d’un seguit de baluards defensius davant la presència de pirates berberiscs i la situació d’inseguretat que es vivia pels voltants, com és el cas de Salou o Vila-seca. En la següent imatge es pot veure el poc que queda d’un d’aquests baluards impulsats pel monarca, el Baluard de Carles V, una fortificació que  es començaria a construir el 1545 i  que el 1563 ja estaria enllestit.

El següent dibuix fou realitzat l’any 1563 per Anton Van den Wyngaerde, contractat per Felip II per a la realització d’una col·lecció de dibuixos on s’hi veiés reflectida les ciutats més importants i les principals fortificacions del regne (1). En aquest dibuix s’observa al centre de la imatge el Baluard de Carles V, amb murs inclinats i que disposa de canons en la part superior per donar cobertura a la zona portuària. Just al seu darrera, la Torre de les Monges, que quedaria protegit pel baluard.

Observant la imatge,  a la part dreta del Baluard, divisem l’estructura emmurallada, però el dibuix queda tallat aproximadament a l’altura de l’edifici del Pretori. Si el dibuix continués, s’arribaria fins el baluard de Sant Antoni, comentat en un article anterior.

Tal i com es pot veure en el dibuix, des de la línia de mar, el baluard esdevindria un element destacat de la Tarragona del segle XVI i tot el conjunt defensiu provocaria l’efecte dissuasiu desitjat.

A continuació, presentem un nou dibuix de la ciutat de Tarragona, també vist des del mar però en un altre angle. És realitzat pel dibuixant italià Ercole Bazzicaluva, que el 1642 va dibuixar per encàrrec un seguit de ports de la costa mediterrània com Barcelona, Roses, Alacant, Mallorca, Dènia, Cartagena i Tarragona. La precisió dels dibuixos de Bazzicaluva no és tan acurada com la de Wyngaerde; de fet, dóna més èmfasis a les estructures militars que a les religioses. En el cas de la Catedral, per exemple es presenta molt més reduïda de com hauria de ser. Tot i aixi, permet la identificació de molts edificis de l’època com el cas del baluard que ens ocupa.

El baluard de Carles V seria un dels baluards destruïts en la voladura realitzat per l’exèrcit francès en la seva marxa de la ciutat la nit del 18 al 19 d’agost de 1813. L’aspecte del baluard en el moment de la seva construcció es pot veure de manera esquemàtica en la següent imatge. Darrera del baluard es pot veure la Torre de les Monges que encara es conserva íntegrament a dia d’avui.

BIBLIOGRAFIA

<http://www.mnat.cat/exposic/pons/cat/present.htm&gt; El Renaixement de Tarraco 1563. Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta 18 desembre 2016]-

Taller Escola d’ Arqueologia, . «Aproximació a les fortificacions de Tarragona en èpoques moderna i contemporània. Excavacions en el sector «Castell del Rei-Baluard de Carles V».» Quaderns d’història tarraconense [en línia], 1990,, Núm. 10 , p. 87-122. http://www.raco.cat/index.php/QHT/article/view/94556/164402 [Consulta: 16-01-16]

MENCHON, Joan. Terragona, un dibuix de la ciutat en temps de la Guerra dels Segadors atribuït a l’autori italià Ercole Bazzicaluva. Ajuntament de Tarragona, Conselleria de Patrimoni Històric. Arqueologia Medieval Num. 3 (2007) p. 98-101

El baluard de Sant Antoni de Tarragona

A principis del segle XVI es fa necessària una nova defensa efectiva contra l’aparició de les armes de foc o d’artilleria, on les estructures rectes i verticals clàssiques medievals ja no tenen la mateixa efectivat a l’hora de resistir els impactes dels nous atacs d’artilleria. A més, la situació al llarg de la la costa catalana es veu agreujada per la presència constant d’atacs de pirates i corsaris, no només beberescs o provinents del nord d’Africa, sinó també de genovesos, provençals, florentins i també d’espanyols, com és el cas de Joan Torrelles, del que parlarem més endavant en aquest article. Amb tot, Tarragona decideix reforçar la seva estructura emmurallada i s’inicien projectes de construcció de baluards, cortines i falses bragues que al cap d’uns anys la duran a la categoria de «plaça forta«.

Amb el nou model d’atac basat en artilleria, apareix també un nou model de defensa, d’origen italià, que es basa en la construcció de grans murs inclinats o atalussats per absorbir millor els impactes d’artilleria, que tenen forma pentagonal i que sobresurten de la muralla per tal de protegir els seus flancs; es converteixen també en base d’artilleria per a permetre mantenir allunyats els atacants. Aquest nou model defensiu serà ràpidament adoptat a tota Europa a principis del segle XVI, i Tarragona no en serà una excepció.

En aquest article ens centrarem en el baluard de Sant Antoni, gairebé desaparegut però del que es pot indentificar la seva planta i que conserva encara unes set fileres atalussades que ens permeten fer-nos una idea d’aquest baluard construït  durant la primera meitat del el segle XVI. Aquest baluard el trobareu tot pujant el Passeig de Sant Antoni, al final de tot, fent xamfrà amb al Passeig Torroja.

A la imatge anterior s’observa el baluard en planta. L’objectiu del baluard era poder protegir el sector nord i sud a més de ser un punt excelent d’observació del sector nord-oriental de la ciutat i tenir una excelent visió de la costa maritima d’on podien provenir possibles atacs com en el cas dels pirates.

Uns anys abans de la construcció del baluard, en el segle XV, trobem la figura de Joan Torrelles, un pirata natural d’Alacant procedent d’una familia benestant que es dedicaria a fer la guitza a diferents naus comercials al llarg de la costa catalana. La incomoditat del comerç a través del mar feren que Tarragona, juntament amb altres ciutats com Barcelona, Perpinyà, Tortosa i les illes balears s’unissin per a finançar l’armament d’una galera per a fer front a aquest pirata; per a poder finançar el cost, aquestes ciutats establirien la seva corresponent taxa durant el temps que l’embarcació prestaria els seus serveis de vigilància. Aquesta galera, capitanejada per Ramon Desplà, aconsegueria el 4 de setembre de 1449 capturar al pirata alicantí (1). Tot i així, els consellers de Barcelona evaluarien les «qualitats» del pirata i farien que Joan Torrelles es canviés de bàndol designant-lo dos anys més tard patró d’una galeota formada per 29 remers i 25 ballesters amb l’objectiu de protegir el comerç barceloní. Amb la tripulació també hi viatjaria un conseller per tal d’assegurar-se mantenir ferm l’objectiu pel que fou designat (2).

Coetanis amb la costrucció del baluard de Sant Antoni, durant el segle XVI es produeixen molts atacs de pirates, sobretot al port de Salou; degut a la seva peculiar orografia,  aquest port oferia seguretat i refugi a les naus de les fortes llevantades. A més, a Salou s’originava molt tràfic comercial i tot plegat el feien un objectiu de primer ordre per pirates berberescos com barba-roja o Dragut. Durant el segle XVI, es visqueren constants saquejos a Salou, Vila-seca o La Pineda. Destaca l’enviament des de Tarragona de dues galeres l’any 1538 que interceptarien a una nau sarraïna capturant diversos pirates (3).

Per últim parlarem una mica de «Torre Forta«. Es tracta d’un edifici de caracter defensiu construït el segle XVII i que dóna nom al barri de Torreforta de Tarragona. La seva presència ve donada per la necessitat de mantenir punts de vigilància estratègics per advertir a la població d’atacs exteriors, alguns d’ells provinents des del mar, com és el cas dels pirates.

Tot i així, sembla ser que Tarragona no va patir els saquejos i la violència dels pirates com es va produir a Salou o Vila-seca. La presència de baluards com el de Sant Antoni i el de Carles V a més de tot el recinte emmurallat devien provocar l’efecte dissuassori desitjat per si mateixos.

La nit del 18 al 19 d’agost de 1813,el baluard fou destruït per les tropes napoleòniques que abandonaren la ciutat. Els francesos, abans de marxar, van decidir inutilitzar les estructures defensives  més sòlides i consistents de la ciutat, els baluards i bastions, a base d’explosius per fer-la més fàcil poder-la conquerir en possibles episodis posteriors. En les següents imatges es veu com va quedar d’inutlizat el baluard que tractem en aquest article (4) i també l’aspecte actual que presenta.

 

BIBLIOGRAFIA:

(1) DE CAPMANY Y DE MONTPALAU, Antonio. Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, Madrid, Antonio de Sancha, 1779-1792, 4 vol. Apendice de varios documentos y noticias. p. 7.

(2) UNALI, Anna. Marineros, piratas y corsarios catalanes en la baja edad media. Ed. Renacimiento, 2007. p. 72. y p. 177.

(3) INSA MONTAVA, Josep. La Costa Daurada arran de Mar. Cossetania Edicions, 2006. p. 91.

(4) fotografia d’inicis del segle XX. (Fons Vallvé/AHCT).

El portal de Sant Antoni o del Mal Consell

Un dels accessos a la Part Alta de Tarragona es realitza des del Portal de Sant Antoni; un accés que en època medieval rebia el nom del Portal del Mal Consell. A continuació es mostren dues imatges del portal amb més de 100 anys de diferència.

A inicis del Segle XIV, aquest portal era un dels llocs on s’imposava el pagament de la taxa sobre el vi que entrava com a mercaderia per aquest indret.  Com a curiositat, també en aquesta època, els condemnats per adulteri, eren fuetejats tot seguint un itinerari que començava des de l’actual Plaça de la Font – abans Plaça del Corral – tot passant pel Carrer Major fins arribar a la Plaça de les Cols – abans Plaça de la Quartera –  i enfilant-se fins arribar al Portal de Sant Antoni on finalitzava el suplici del condemnat (1).

L’obra escultòrica present a la part superior del Portal data de l’any 1737, tenint com a gobernador de Tarragona a Juan de Prado Portocarrero y Luna (2), natural de Lleó (1683 – 1741). Posteriorment el 1757 sota el regnat de Ferran VI, el conjunt escultòric seria profundament restaurat. Al capdamunt de tot es pot veure l’escut heràldic reial de l’època flanquejat per lleons. El conjunt es complementa amb dues pilastres decorades en la part superior amb motius i trofeus militars.

En la imatge de l’esquerra es mostra l’interior del portal amb les frontisses encara existents de l’antiga porta que tancava aquest accés durant, per exemple, el toc de campanes del «seny del lladre«. Es a dir, quan arribava la nit  i es tancaven els accessos a la ciutat (3).

 

(1) SANMARTI I ROSET, Montserrat; COMPANYS I FARRERONS, Isabel. Actes Municipals de Tarragona, 1400-1401 i 1401-1402. Tarragona: Arxiu històric de Tarragona, 2011. (Col·lecció  Documents del Fons Municipal de Tarragona, 13)

(2) TRELLES, José Manuel. Tomo segundo, que trata de la varonia y origen de las principales familias de España. Asturias ilustrada, origen de la nobleza de España. 1739. p. 273.

(3) Pequeña historia de la catedral Barcelonesa. [en linia] <http://campaners.com/php/textos.php?text=1005> [consulta: 11/01/2016]

El call jueu de la Tarragona Medieval

Poc se’n sap de la comunitat hebraïca que va viure a la Tarragona Medieval des del 1238 fins el 1492, any en que es produeix l’expulsió de les comunitats jueves ordenada pels Reis Catòlics.

Les intervencions arqueològiques fetes a l’edifici de Ca La Garsa, van posar en relleu la presència d’un important edifici, probablement l’antiga sinagoga jueva (1), al bell mig del call jueu. En la següent imatge es pot veure la delimitació del call en l’actual distribució dels carrers de la Part Alta i els seus accessos.

Un dels accessos més destacables és el que hem indicat amb el número 4. Es tracta de la Portella dels Jueus i  era l’únic accés del call que donava sortida directa a l’exterior de la ciutat.

En aquest article ens proposem anar una mica més enllà i donar a conèixer alguns dels personatges i diferents episodis viscuts en el Call Jueu Tarragoní. A continuació presentem un breu llistat d’alguns membres de la comunitat jueva que visqueren en aquest indret:

• Vidal Abip. metge de la ciutat a mitjans del segle XIV.
• Perfet Cap. Metge jueu del call que participarà amb la valoració del possible rebrot de pesta l’any 1387.
• Astruc Bonjuha Baró. Metge jueu de la ciutat que té permís per absentar-se durant els mesos d’hivern per completar la seva formació; durant aquells mesos el seu pare faria de metge.
• Abram Sevillano (Sibiliano). Taverner que s’instal·la a Tarragona l’estiu del 1386 i que la ciutat li paga el lloguer de l’alberg on s’instal·la a canvi del seu treball.
• Astruc Duran. Sastre que va confeccionar els vestits de dol per a les autoritats tarragonines durant l’enterrament de Pere III.
• Abram Mandil. Relligador jueu que confecciona un llibre d’utilitat per a la ciutat, el llibre de censals i pensions.
• Bonsenyor Boniac i Vidal Duran secretaris del Call Jueu a inicis del segle XV.
• Sulam de Saporta. Important sastre del call jueu.
• Isaac Natan i Jucef en Forns. Secretaris del Call jueu l’any 1492 quan es decreta l’expulsió dels jueus per part dels Reis Catòlics.

Coneguem una mica més la historia d’aquest indret i ho fem gràcies al magnífic treball realitzat per Josep Xavier Muntané i Santiveri basat en una acurada recerca a través de diferents documents basada en actes municipals, catàlegs, acords i tot un seguit de documents que ens aporten dades precises sobre el dia a dia del call (2) .

Ens remuntem a un període comprès entre l’any 1246 fins l’any 1496. El que destaca del call jueu és que funcionava com una ciutat dins d’una altra ciutat; tenia les seves pròpies particularitats, amb constants desavinences i també acords amb el govern de Tarragona. Dins del call havien de residir tots els jueus de Tarragona, ja que no podia haver cap jueu vivint fora dels seus límits, per tant, els personatges presentats anteriorment hagueren de viure necessàriament dins del call.

Així, la Tarragona cristiana es trobaria separada de la Tarragona hebraica a través dels límits del call jueu. Durant el període esmentat es viuran un seguit de fets destacables que es presenten a continuació.

Des del call es demanarà al Consell de Tarragona la gestió pròpia dels seus recursos a través de la recaptació d’impostos dins de la seva demarcació i la corresponent exempció en els impostos de la ciutat. La respota vindrà el 26 de març de 1386 amb contundència, desestimant la petició i excloent al call de gaudir dels privilegis de la ciutat.

Un dels períodes més tensos es visqueren arran l’hostilitat contra els jueus iniciada a Sevilla el 1391 i que es generalitzaria a tota la península. Una població cristiana empobrida contrastava amb una població hebraica enriquida que provocaria un antisemitisme generalitzat (3). A Tarragona, com en d’altres indrets, es cometrien aldarulls, saquejos i robatoris contra el call, dels que l’autoritat reial decidiria enviar representants per estudiar els fets ocorreguts. A Tarragona es designaria com a representants reials a Ramon Alamany de Cervelló, governador de Catalunya i a Berenguer de Cortielles, tresorer reial.

Conegut amb el nom de «Procés de Pau i Treva», no deixava de ser un recurs fiscal per tal d’aconseguir el perdó reial pels assalts comesos contra els  calls jueus en diferents ciutats (4). A Tarragona, la quantitat a satisfer per aconseguir resoldre aquest litigi era de 1000 florins, dels que s’acabarien afegint 50 florins més per les despeses imprevistes dels representants reials.

Una vegada feta les paus amb la monarquia, es normalitzaria la situació entre el call i la ciutat. El consell de la ciutat arribaria a un acord establert del 18 d’abril de 1394. En aquest acord, el call contribuirà en totes les imposicions del municipi excepte el del vi judaic; els habitants del call duran un distintiu circular de roba (rodella) amb franges vermella i groga per a identificar-los i no prestaran diners als cristians per damunt dels límits legals establerts.

En d’altres aspectes, la relació entre el call i la ciutat seran més positives. El consell de Tarragona autoritzarà la provisió de blat  dins del call i l’autorització del sacrifici i conserva de carn de moltó, d’ovella o de qualsevol altra classe.

Tarragona també veurà amb bons ulls alguns dels oficis prestats pels jueus del call, sobretot en quan a metges als que contractarà i els hi atorgarà una assignació anual de 20 lliures. D’altres oficis pròspers seran els de sastre o els derivats del comerç i les finances.

Però la rivalitat crònica existent entre cristians i jueus, durà a molts d’aquests últims a la conversió cristiana per evitar mals majors i aprofitar-se dels beneficis que atorgava el cristianisme. A Tarragona es descriuen diferents casos de conversió; és el cas de Joan Ferrandiç que seria remunerat per la ciutat amb nou florins d’or per haver debatut amb els jueus qüestions de fe religiosa o el de Francesc Bertrán que quedaria eximit del pagament de la taxa pel vi que entrés a Tarragona.

És evident que la conversió de jueus en cristians els legalitzava per a poder participar en els consells municipals, estendre les seves activitats comercials o barrejar-se amb la noblesa; l’església veuria l’amenaça de poder realitzar pràctiques religioses judaïtzants a través d’aquests «nous cristians», el 1478 es crearia el Tribunal Inquisidor per a perseguir aquests fets i Tarragona tindria el seu propi inquisidor general, fra Salvador Espina. En termes generals, la conversió no faria desaparèixer l’antisemitisme, més aviat l’agreujaria i intensificaria pors injustificades a la població cristiana. Tot plegat, acabaria amb el decret d’expulsió dels jueus ordenat l’any 1492 pels Reis Catòlics.

A Tarragona, l’expulsió dels jueus aniria acompanyada del «dret de treta«, un impost que gravava el pagament de sis sous per cada lliura de béns que el jueu s’enduia de la ciutat. Destaca que l’establiment d’aquest impost s’encarregaria a uns delegats que «amigablement» el gestionarien dins del call tal i com ho determinaria el Consell de Tarragona el 18 de juny de 1492. Tot i així, no hi va haver acord amb el tresorer reial i el Consell de Tarragona sobre la quantitat recaptada per aquest impost, ja que el tresorer exigia un total de quatre-centes trenta lliures.  Finalment el pagament d’aquest impost seria de dues-centes lliures i la ciutat convindria el 16 de febrer de 1496 enviar uns representants al rei per sol·licitar «la gràcia» de no haver de pagar la resta.

Bibliografia

(1) «Ca la Garsa». Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 28 desembre 2015].

(2) MUNTANER I SANTIVERI, Josep Xavier. «Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona extretes de l’Arxiu Històric de Tarragona». Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, vol. 7 (2011), p. 111-179

(3) MORENO CULLELL, VICENTE. «L’expulsió dels jueus«. Blog Sàpiens el punt avui. [Consulta: 29 desmbre 2015]

(4) MORELLO BAGET, JORDI. «Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona. Reus i Valls, segles XIV-XV». Consell superior d’investigacions científiques. Institució Milà i Fontanals. Departament d’estudis medievals. Barcelona (2001) p. 204

El desconegut Portal de n’Olivera de la Tarragona medieval

En aquest article ens volem endinsar en la Tarragona del segle XII; un segle abans, la ciutat havia quedat sota dominació musulmana, però pràcticament despoblada. De fet, cent anys després de la ocupació, els límits cristians es trobaven pròxims a Tarragona i la influència musulmana en el territori ocupat s’havia centrat en les terres regades per l’Ebre. Així, Tarragona quedava pràcticament erma fins a l’arribada dels primers repobladors cristians al segle XII (1).

En aquell temps, la ciutat quedava ben protegida en la seves vessants nord, est i oest per la muralla romana, però mancada de protecció en la seva vessant sud. Es decidí doncs construïr una estructura defensiva, el «mur vell» que abraçaria els actuals carrers Ferrers i Enrajolat. De fet, aquest tram coincidiria practicament amb el llarg de la graderia septentrional de l’antic circ romà, tot i que aquest element quedaria fora de l’entramat enmurallat.

Si ens situem al capdamunt de la baixada Misericòrdia, just abans d’endinsar-nos al carrer Major, veurem a banda dreta un conegut restaurant i l’inici del carrer Ferrers, a banda esquerre hi trobarem el carrer Enrajolat. En aquest punt, aproximadament, és on es situava el Portal de n’Olivera, una antiga porta que donava accés a la ciutat per l’actual carrer Major.

En la imatge anterior es pot veure part del «mur vell» conservat, això ens indica que en la seva vessant sud, en el segle XII la ciutat acabava en aquest punt; el circ romà quedaria fora del recinte fortificat.

El Portal de n’Olivera estava flanquejat per dues torres que avui en dia encara són visibles, tot i que reaprofitades per construccions actuals. Es tracta de la torre d’Arandes i la torre de Morenes que podem veure en les següents imatges.

 

Entre mig d’aquestes torres es troba la baixada Misericòrdia i el començament del carrer Major. Aquestes fortificacions es construiren aprofitant diferents carreus i altres elements romans ja existents per la zona. En la torre d’Arandes, per exemple, hi trobem encastat el pedestal de Gai Atili Gras, flamen provincial de Tarraco del que ja hem dedicat anteriorment un article.

La Tarraqüna musulmana deixaria pas a la Tarracona cristiana no sense disputes internes per aconseguir el control del «Principat de Tarragona» entre Guillem d’Aguiló i l’arquebisbe Hug de Cervelló  que acabarien éssent assassinats per cadascún dels respectius bàndols. Finalment Ramón Berenguer IV, compte de Barcelona, es faria amb el domini del territori i amb ell començaria la seva repoblació

(1) «Noves dades arqueològiques sobre les muralles medievals de Tarragona (S. XII – XIV). Taller Escola d’Arqueologia (TED’A). Medievalia, 11 (1994) pp. 81-106

 

 

La Creu de Sant Antoni de Tarragona, un petit gran monument

Els qui som de Tarragona coneixem molt bé on es troba el Portal de Sant Antoni, que s’hi arriba tot pujant pel passeig que duu el mateix nom fins arribar als Jardins de Sant Antoni; al davant de l’edifici de la Diputació Provincial. Doncs bé, just davant del portal, en aquest parc i al costat d’un arbre monumental hi trobarem aquesta bonica creu de terme:

El topònim de «Sant Antoni«, tal i com es coneix el portal i el passeig, no és casual. Ens haurem de remuntar a l’any 1299, on en aquest lloc l’ordre mercedària va construir-hi un convent, però a finals del segle XIV aquest convent va ser gestionat pels Pares Antonians de Valls, d’aquí la referència a Sant Antoni.

    

En la primera imatge hi tenim l’escut de l’Ordre de la Mercè, o Mercedaris i en la segona imatge l’emblema dels antonians; la Tau blava.

La construcció d’una Creu de Terme (peiró o pedró) just davant del Portal de Sant Antoni, s’origina a finals del segle XIV. Les creus de terme, a més de marcar els límits de la ciutat i fer ben visible l’indret on es troba un camí, manifesten la seva vocació cristiana i fomenten la pietat entre els viatgers.

De Creus de Terme se’n poden trobar a diferents vil·les i ciutats. Generalment es tracta de columnes coronades amb capitells ornamentats escultòricament on s’hi presencien figures dels sants apòstols o escuts heràldics que serveixen de base d’una creu també ornamentada. En aquest tipus de creus hom pot trobar en una de les cares a un Crist Crucificat i per l’altra banda la imatge d’una Verge o d’un Sant .

A Tarragona, la Creu que ens ha arribat als nostres dies es la de l’any 1604, substituïnt una altra més antiga construïda a finals del segle XIV; té una alçada de 9 metres i és d’estil barroc, realitzada per l’escultor Agustí Pujol (1). A la base de la Creu s’hi troben les figures dels següents sants:

• Sant Pere
• Sant Pau
• Santa Tecla
• Sant Josep
• Sant Antoni
• Sant Fructuós
• Santa Llúcia
• Sant Magí.

  

Cada sant ve identificat pel seu nom en la part superior. Per damunt d’aquest capitell ja trobem la creu amb la figura de Crist Crucifixat en una banda i la Verge dels Dolors (Mater Dolorosa) en l’altra.

 

Com a elements decoratius de tot el conjunt s’hi troben motius florals i també figures de petits nens (putti) molt utilitzats en l’art barroc.

En la següent imatge,  si ens fixem bé al damunt de l’escut de la ciutat es deixa entreveure el número «604» que fa referència a l’any  1604, tot i que el número 1 ha quedat esborrat pel pas del temps.

En definitiva, es tracta d’un petit tresor que es troba a la ciutat, que ha resistit més de 400 anys i que es pot contemplar lliurement tot admirant la qualitat d’aquesta obra escultòrica del segle XVII.

(1) Tarragona: escultures, làpides i fonts: Monuments i elements decoratius als carrers de la ciutat. Tarragona: Arola Editors, 2002.

La Mina de l’Arquebisbe, quan Tarragona deixà de patir set

A finals del segle XVIII, després d’intents fracassats de dur aigua a una ciutat necessitada tan pel seu consum diari com pels seus camps, s’assoleix amb èxit portar aigua a Tarragona a través del que es coneix com «La Mina de l’Arquebisbe».

L’aqüeducte que es veu en la imatge i que es troba ben a prop del Camp de Mart és un dels elements que millor es conserven d’una gran obra amb gairebé 30 km. de longitud i que començava a Puigpelat fins arribar a la ciutat.

En un article recent, vàrem conèixer un intent sense èxit de dur aigua a la ciutat de Tarragona a mitjans del segle XV, a través de la Font de les Morisques (font del Llorito) en un moment en que la ciutat i els regants n’estaven mancats.

A més d’aquest intent inicial, en seguiren uns quants més en el segle XVII i XVIII, també infructuosos, que ens han deixat un bonic aqüeducte ben a prop de l’Autovia del Mediterrani a l’altura de la sortida 116 que porta cap al cementiri de la ciutat.

Però a finals del segle XVIII, l’arribada de l’aigua a la ciutat va ser tot un èxit, i això es degué en bona part per la sàvia decisió de guiar-se pel que ja havien fet els romans a Tarraco amb l’aqüeducte del Gaià.

I és que l‘aqüeducte del Gaià va ser una obra romana que duïa aigua a la ciutat de Tarraco a través del riu Gaià; a diferència del ben conegut Pont del Diable que ho feia del riu Francolí i del que el tram del pont (Patrimoni de la Humanitat) n’és l’exemple més ben conservat.

L’artífex d’aquesta mirada cap al passat romà va ser l’arquebisbe Joaquín de Santiyán i Valdivieso (1733 – 1783) que va ser arquebisbe de Tarragona l’any 1779. Els romans van poder fer un aqüeducte de més de 40 km. de longitud i que naixia a prop del Pont d’Armentera per dur aigua del Gaià cap a Tarraco;  el nou aqüeducte de l’arquebisbe, seria més curt, no superiria els 30 km. i naixeria a prop de Puigpelat (1). Encara que els dos aqüeductes no són exactament el mateix, el de l’arquebisbe s’aproximava en alguns trams al traçat que havien assolit els romans.

Però l’any 1783, en plena construcció de l’aqüeducte, l’arquebisbe Santiyán va morir i el nou impulsor de l’obra fou el seu successor l’arquebisbe Francesc Armanyà i Font (1718 – 1803). Heus ací el nom de «Mina de l’arquebisbe«, ja que els dos prelats en foren els seus principals impulsors.

Aquesta gran obra, arribava a la ciutat per la muntanya de l’Oliva, on s’hi edificà el fortí de l’Oliva, baixava per on actualment hi ha les escales d’accés a la part superior de la muntanya i començava el pont tot travessant l’actual carretera del Pont d’Armentera que arriba cap a Sant Pere i Sant Pau. Al principi d’aquest article es pot veure la imatge d’un tram del pont de l’aqüeducte de la Mina de l’Arquebisbe molt ben conservat amb les seves arcades.

Com a prova de l’arribada de l’aigua a la ciutat a través d’aquesta Mina, es pot observar a dia d’avui la font restaurada de l’arquebisbe Armanyà de l’any 1798 i que es troba a tocar del Portal de Sant Antoni de Tarragona.

  

 

(1) La Construcció de la mina de l’Arquebisbe en el seu pas per la Secuita. Història i elements arqueològics. [en línia] Ajuntament de la Secuita. 2014 <http://www.academia.edu/9156056&gt; [consulta: 07 de juliol de 2015]

 

 

Gai Atili Gras, una vida al servei de Segontia i Tarraco

Tornem la mirada de nou al llegat epigràfic de la Tarraco romana que es pot contemplar pels carrers de la Part Alta de Tarragona. Aquesta vegada ens aturarem al principi del Carrer Major, just després d’haver pujat la Baixada Misericòrdia.

Tal i com es veu en la imatge, a la nostra esquerra veurem la petita terrassa d’un conegut restaurant, i si ens fixem a la paret del fons, la que correspon a la torre d’Arandes del segle XII, a uns quatre metres d’alçada, veurem un bloc de pedra col·locat horitzontalment (cercle blanc) en el que hi descobrirem la següent inscripció:

C(aio) Atilio
C(ai) f(ilio)
Quir(ina tribu)
Crasso
Segontino
omnib(us) hono(ribus) in re publ(ica) sua
functo, flam(ini)
prov(inciae) Hisp(aniae) citer(ioris)
p(rovincia) h(ispania) c(iterior)

Anem a conèixer aquest nou personatge de Tarraco que finalitza la seva vida professional a la ciutat i que visqué en el periode comprès entre el 120 i el 150 d. C. (1) en época dels emperadors Adrià i Marc Aureli; es tracta de Gai Atili Gras.

Era natural de l’actual Sigüenza (segontino), i ostetanva la ciutadania romana, ja que era un  membre adscrit a una de les trenta-cinc tribus en les que s’havia d’adscriure qualsevol ciutadà romà, en aquest cas la tribu Quirina. Recordem en un altre artice publicat en aquest mateix blog, un altre personatge, Gai Semproni Fidus, ciutadà romà però que era adscrit a la tribu Galeria.

A diferència de Gai Semproni Fidus, amb un cursus honorum de caràcter militar, el de Gai Atili Cras seria de caràcter municipal atès  que va exercir magistratures municipals  a la seva pròpia ciutat d’origen, Segontia (omnibus honoribus in re publica sua functo)(1) i aquests càrrecs municipals eren els següents:

• Cuestor: Segons la llei Irnitana, d’època anterior, aprovada en la dinastia Flàvia, es descriu que les funcions d’un cuestor eren bàsicament les de gestionar el fons comuns del municipi, seguint les directrius dels duumvirs.

• Edil: Practicament controlava i supervisava tot el que estigués relacionat amb el municipi, manteniment d’infraestructures i d’edificis públics i també podien encarregar-se de l’ordre públic.

• Duumvir: Tot i no ser necessari passar per la resta de magistratures per arribar en aquesta magistratura superior, podia ser que Gai Atili Gras hagués passat per les magistratures anteriors, i fos escollit duumvir guanyant així prestigi i influència. Un duumvir era la principal autoritat executiva d’un municipi. Cada municipi tenia diferents duumvirs i el càrrec l’ocupaven dues persones de forma anual. Les funcions dels duumvirs podien abarcar l’àmbit polític, administratiu, financer, urbanístic, judicial i religiós (2). Com a funcions destaquen la presidència de diferents institucions i rituals públics, gestió del cens, gestió del patrimoni, ordenació de la distribució de despeses als cuestors, imposició de multes, edificació d’edificis públics, …. Cal advertir que la persona que exercia el duumvirat había de tenir una situació econòmica consolidada, ja que amb el propi càrrec també hi venia associada unes despeses que havia de fer front.

Acabant la seva carrera professional al servei de l’imperi (cursus honorum) seria escollit finalment flamen de la provincia de la Hispania Citerior, i per tant, les seves funcions passarien de l’ordre local a un ordre provincial, en definitiva, de Segontia a Tarraco.

Tal i com es va veure amb Gai Semproni Fidus, una de les funcions del flamen seria la de presidir el Consell Provincial, però també s’encarregaven del culte als emperadors divinitzats.

Acabat l’any de flaminat, el Consell li rendiria tot un seguit d’honors en reconeixement a la seva carrera, i aquest monument honorífic encastat a la paret és el que ens queda de Gai Atili Gras.

 

(1) ABASCAL, J. M. En torno a la promoción jurídica de la Segontia de los Arevacos. Gerión, 4. 1986. Editorial de la Universidad Complutense de Madrid.

(2) MOLINA TORRES, MARIA PILAR. Las competencias de los duunviros en las leyes coloniales y municipales de Hispania. Hispania Antiqua XXXVI (2012) pp. 43 – 50. Universidad de Valladolid. 2012.  ISSN: 1130-0515

 

L’aqüeducte del Llorito, el pont desconegut de Tarragona

El Pont del Diable és l’aqüeducte més ben conegut de Tarragona, però segles enrere va haver un altre aqüeducte que es va construir amb la mateixa finalitat que el dels romans: portar aigua a la ciutat de Tarragona. Això sí, des d’un altre indret.

Aquest és el cas de l’aqüeducte del Llorito, conegut també amb el sobrenom «de les Arcades«, una estructura ben ferma que es troba al Barranc de Terres Cavades, ben pròxim a l’autovia del Mediterrani (A-7) i a uns centenars de metres abans d’arribar al cementiri. De fet, l’historiador tarragoní Jordi Rovira Soriano, ja va publicar un interessant article sobre aquest aqüeducte l’any 2009 publicat a La Vanguardia (1).

      

El primer indici sobre la necessitat de portar aigua des de la Font del Llorito a la ciutat de Tarragona la trobem l’any 1434, a mans de l’Arquebisbe de Tarragona Domènec Ram (2); un home que gaudia de gran popularitat i que també va projectar la remodelació i acabament de les muralles. La idea va nèixer degut a l’escassetat d’aigua potable i de rec per a la ciutat.

Iniciades les obres, sembla ser que la construcció finalment es va anar decantant  pel projecte de Guillem Vives (3), l’any 1447, amb un pressupost molt més econòmic que d’altres ofertes i que consistia en una estructura realitzada amb tubs de fusta (canons de fusta).

Les dificultats de manteniment, la proliferació de vegetació i l’obertura de noves mines a la Font de les Morisques (així es coneixia en aquella època la Font del Llorito), portarien a la construcció d’un aqüeducte de pedra, a principis del segle XVII, que faria que arribés aigua a la ciutat el 7 de maig de 1607, tot i que el caudal que hi arribaria seria del tot insuficient per abastir a tota la població.

Més endavant, a principis del segle XVIII, i en plena Guerra de Successió, hi hagueren nous intents de portar l’aigua a la ciutat a través de diferents actuacions en l’aqüeducte, per part de l’enginyer militar Joan Grül i Josep Boy, però foren destinats a València i el projecte finalment es desestimà a finals del segle XVIII a favor de la Mina de l’Arquebisbe, un nova iniciativa des d’un altre indret, aproximant-se en alguns trams al traçat de l’aqüeducte romà del Gaià, concretament des de Puigpelat i passant per la muntanya de l’Oliva abans d’entrar a la ciutat..

Tot i així, a dia d’avui es pot contemplar aquella temptativa sense èxit de dur aigua del Llorito a la ciutat amb la presència de  l’aqüeducte del Llorito, el vestigi de pedra que es pot veure a dia d’avui tot venint de Barcelona a través de l’Autovia del Mediterrani, abans d’agafar la sortida 116 que porta la cementiri.

També es pot veure insitu tot passejant pel carrer Joan Fuster, on es troba el CAP Llevant, passant per sota del Pont de l’Autovia i enfilant el camí del Nastic en direcció al cementiri.

(1) La Vanguardia. Els altres aqüeductes. [en linia] Barcelona: Hemeroteca La Vanguardia. 2009 <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2009/05/15/pagina-6/77864867/pdf.html&gt; [Consulta: 27 de juny de 2015]

(2) Arxiepiscopologi. [en linia] Tarragona: Arquebisbat de Tarragona. <http://www.arquebisbattarragona.cat/historia/archiepiscoplogi/index.php?arxiu=fitxa_arxi&id=2320&gt; [Consulta: 27 de juny de 2015

(3) RIU RIU, Manuel. «El agua y su aprovechamiento en las ciudades y villas catalanas medievales». CLARAMUNT RODRIGUEZ, Salvador. El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als Decrets de Nova Planta. Barcelona: Universitat de Barcelona. 2003. p. 546.
ISBN 84-475-2742-5

Fabia Saturnina, la millor de les esposes de Tarraco

Una de les inscripcions que més bé es conserven a la Part Alta de Tarragona, la trobarem al carrer Merceria, num. 17. De fet, el bloc de pedra blanc on es troba la inscripció destaca de la resta i el fa fàcilment identificable.

Un pedestal honorífic que amaga una història d’amor, la de Gai Bebi Myrisme, antic esclau que va poder assolir la seva llibertat i prosperar econòmicament a Tarraco. Es tracta d’un pedestal en honor a la seva esposa, de la que se’n desprén un gran amor cap a ella, qualificant-la de uxori optimae, la millor de les esposes.

 

El que es pot llegir d’una manera ben visible en aquest epígraf és el següent:

Fabiae Saturninae
uxori optimae
C(aius) Baebius
Myrismus
Sevir August(alis)

Aquest text, traduït, ens diu el següent:

A Fabia Saturnina
la més bona de les esposes.
Gai Bebi Myrisme
Sevir Augustal

Poca cosa podem saber de Fabia Saturnina, però sí que en sabem més de Gai Bebi Myrisme,  un esclau que va obtenir la seva llibertat i va arribar a ser sevir augustal, el màxim càrrec públic que podia arribar a aspirar un llibert.

Anem desgranant una mica tota la informació que ens dóna aquest epígraf sobre Gai Bebi Myrisme. Aquest individu, probablement era un esclau d’origen grec, degut al seu cognomen Myrismus (1) i deuria formar part d’una familia molt important de Sagunt, segons s’interpreta de la gens Baebius molt arrelada en aquell territori (2).

Així doncs, es pot fer una interpretació sobre Gai Bebi Myrisme. Es tractaria d’un esclau d’origen grec servint a Sagunt i que obtindria la seva llibertat; un cop adquirida aquesta, es desplaçaria a Tarraco, capital de Hispania Citerior a fer fortuna i ho aconseguiria, ja que seria nomenat sevir augustal. Una altra possibilitat seria que a Tarraco ja hi visquessin membres de la familia Bebi i Gai Bebi Myrismus assolís la seva llibertat dins de la pròpia ciutat.

Què és un sevir augustal? Es tracta d’un magistrat del Culte Imperial, i per tant un càrrec públic creat a principis del segle I d. C., però del que només accedeixen els lliberts. És una forma hàbil de garantir la fidelitat a Roma una vegada l’esclau ha aconseguit la seva llibertat, evitant així qualsevol tipus de rencor contra l’imperi. L’Estat a través del sevirat augustal li reconeixerà prestigi social, al cap i a la fi, un dels dos objectius que aspira qualsevol ex esclau: riquesa i prestigi.

Les funcions que Roma atorga a un sevir augustal són les següents:

• Organitzar el Culte Imperial.
• Organització dels Jocs Públics.

Ara bé, ser un sevir augustal exigeix un forta càrrega monetària per part del llibert que exerceixi aquest càrrec, ja que les ciutats es nodreixen en part dels ingressos provinents del sevirat. Per tant, aquests tipus de lliberts han de ser necessàriament rics per tal de gaudir d’aquest càrrec.

Prova de la bona posició econòmica de Gai Bebi Myrisme, ens ha arribat als nostres dies on es conserva una dedicatòria – financiada per ell – a la seva muller Fabia Saturnina i que podem contemplar al número 17 del Carrer Merceria de Tarragona.

(1) Hispania Epigraphica. Universidad Complutense de Madrid. (2006) Núm. 15. (p. 167) ISSN: 1132-6875

(2) G. ALFÖLDY. Los Baebii de Saguntum. Servicio de investigación Prehistórica. Diputación Provincial de Valencia. (1977). Núm. 56 ISSN: 1989-0540