Mas de Cosidor i les incursions de pirates a Tarragona.

Durant els segles XV i XVI la costa catalana va patir diferents atacs de pirates provinents del nord d’Àfrica. Salou seria una des les vil·les més afectades per aquest fet però al llarg de tota la línea costera l’amenaça era freqüent; concretament, a la ciutat de Tarragona, està documentat l’ús que es va fer del Pretori com atalaia de vigilància.

Al llarg de la línia de costa s’estableixen torres fortificades de vigilància de planta circular o quadrangular que permeten mantenir alertada a les poblacions de les incursions dels pirates i també prenen les seves mesures de defensa en cas d’atac.

La torre del Mas de Cosidor es troba a un quilòmètre aproximadament de la pedrera del mèdol i forma part del teixit de torres fortificades. La seva utilitat, però,  no sembla ser la de vigilància, atesa la seva situació en terreny baix, sinó la de protecció dels cultius i de la pròpi mas en cas d’atac de la pirateria.

foto1

Característiques

La torre presenta planta quadrangular de 4 metres de costat i un mur de 0,70 metres de gruix. La porta que dóna a la cara nord comunica amb el mas que disposa d’arcs apuntats propis del segle XIV (2). L’estructura té tres pisos d’alçada amb presència de matacans, elements defensius, tant a la vessant nord com a la de l’oest.

La part superior de la torre deuria ser plana originàriament, tot i que posteriorment  s’hi construí una teulada a dues vessants que devia ser utilitzat com a colomer.

És precisament a la banda oest on presenta una gran esquerda que fa perillar tota l’estructura. Recentment, sembla que s’han instal·lat unes bigues a diferents altures que mantenen subjecte tota la torre.

foto2

Aspectes històrics de Mas Cusidó

Es troben documentades dues concòrdies datades el 29 de setembre de 1568 entre dues famílies propietàries de terres: La família Pallarès per una banda, que sembla ser la propietària del mas, i la família Elies per l’altra. Es tracta d’un pacte que dóna fi a un litigi pel qual la família Pallarès deixaria, passar per les seves terres a Joan Elies, tant a peu com en carruatge, i aquest, per la seva banda, deixaria passar a la família Pallarès per anar a una partida anomenada “lo camp de la Parada Gran” en un indret anomenat “La Barquera“(3).

Anys més tard, la viuda de Joan Elies, Caterina, comprarà a Sebastià Pallarès el mas objecte d’aquest article. No serà fins a finals del segle XVI amb el casament de la filla dels Elies, Magdalena, amb Antoni Cosidor, quan aquest mas prendrà el seu cognom (3).

La filla de Magdalena i Antoni Cosidor, Maria, hereterà el mas i es casarà amb Jaume Martí, augmentant el patrimoni de la família Martí de la que un dels seus descendents serà l‘il·lustre Antoni Martí Franquès (4).

Bibliografia:

(2) LIAÑO MARTÍNEZ, E. “Torres medievales en la desembocadura del Gaià”. Estudis altafullencs, num. 3. (1979). Pàg. 73.

(4) SANMARTÍ, M. “La documentació en pergamí del fons patrimonial dels Martí d’Ardenya”. Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm. 26. (2005). Pàg. 747.

(5) SANMARTÍ, M. “La documentació en pergamí del fons patrimonial dels Martí d’Ardenya”. Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm. 26. (2005). Pàg. 749.

(6) GÜELL, M.; ROVIRA I GÓMEZ, S. “Biografies de Tarragona”. Col·lecció Conèixer, sèrie maior 1-2. pag. 114.

Anuncios

Aspectes curiosos de l’aqüeducte de les Ferreres de Tarragona

El conegut Pont del diable de Tarragona és un tram de construcció romana de l’aqüeducte de les Ferreres que es va projectar al segle I d. C. en època de l’emperador August per salvar el barranc dels Arcs i facilitar així la conducció de l’aigua del Francolí fins a l’arribada a la ciutat.

En aquest article es pretén donar a conèixer aspectes desconeguts no només del Pont del Diable sino també d’altres indrets de l’aqüeducte de les Ferreres, que tenia una conducció de 15 quilòmetres i captava l’aigua en un punt entre El Rourell i Puigdelfí.

El desnivell del Pont del diable

Els aqüeductes romans prenen la força de la gravetat com l’element més important per facilitar un continuat flux d’aigua des de distàncies allunyades fins a la seva arribada a la ciutat.

Ara bé, la inclinació o desnivell de l’aqüeducte havia d’estar ben mesurat per assegurar l’èxit del mateix. Un desnivell molt feble provocaria que l’aigua circulés lentament i anés acumulant sediments que a la llarga acabarien per obstruir la canalització. Per altra banda, un desnivell massa elevat provocaria una circulació de l’aigua massa forta que aniria erosionant la part inferior de la canalització (Specus) fent malbé l’aqüeducte.

Els enginyers romans van establir un rang de desnivells que tot aqüeducte havia de respectar. Per evitar la sedimentació de materials havia de ser superior a 10 cm. de caiguda per quilòmetre de recorregut i per evitar l’erosió de la canalització havia de ser inferior a 50 cm. de caiguda  per quilòmetre de recorregut. Això dóna un rang de desnivells acceptable entre -0,1% i -0,5%. Qualsevol desnivell que no respectés aquesta norma era descartat.

El tram del Pont del diable té una longitud de 217 m. de llargada. La cota del seu extrem nord és de 56,8 m. i el del seu extrem sud és de 56.4 m. Amb aquestes dades es pot conèixer el desnivell d’aquest tram i ens dóna un desnivell de -0,18%. Per tant es troba dins del rang -0,1% i -0,5% acceptable pels romans i podia facilitar la conducció d’aigua a la ciutat sense problemes.

El tram del camí de l’Àngel

aqüeducte3

El tram de l’antic camí de l’Àngel (ara camí de l’Oliva) arriba perpendicularment a l’Avinguda de Catalunya. En aquest tram es conserven uns 24 metres aproximadament d’aqüeducte, molt abandonat, però que permet fer-se una idea de la tècnica constructiva utilitzada pels romans a l’hora de construir aquest aqüeducte tal com podeu veure en aquesta imatge.

Es pot veure l’obra realitzada en maçoneria que servia per protegir l’aqüeducte de factors externs i cobert amb volta. Per assegurar la qualitat de l’aigua en tot el seu trajecte, a l’interior de l’aqüeducte se li aplicava una capa impermeable de morter especial  (opus signinum) que evitava fuites i n’assegurava la qualitat. Era un morter fet amb calç, fragments triturats de ceràmica i sorra.

A més, per evitar els efectes indesitjables de la dilatació que podien malbaratar l’estructura, els enginyers aplicaven un reforç interior a les juntes de l’Specus amb les parets verticalsEs tractava d’una mena de cordó fet també amb opus signinum.

En la següent imatge es mostra aquest morter especial que es trova present a  les parets laterals de l’aqüeducte.

foto1

El Pont de Tupino, el germà petit del Pont del diable

Es tracta d’un petit pont d’un sol arc que es va construir per salvar el barranc del Torrent del Castellot. Es troba al nord de Sant Salvador i per damunt hi passa la N-240. De fet, arribant per la carretera passa inadvertit. La distància que separa el Pont del Diable del Pont de Tupino és de 2,6 km. en línia recta.

foto1

En aquesta imatge s’observa més bé el Pont de Tupino que formava part de l’aqüeducte de les Ferreres.

foto1

La Torre dels Escipions de Tarragona

Al quilòmetre 1169 de la carretera N-340 en direcció a Barcelona trobarem l’anomenada Torre dels Escipions. Es tracta d’un monument funerari del que podeu veure una imatge reconstruïda digitalment d’una possible proposta de Ferran Gris sobre com podia haver estat construïda durant el primer terç del segle I. d C.

foto2

S’ha seguit la proposta de restitució realitzat per Ferran Gris Jeremias a partir d’una imatge real de l’enclavament. Podeu trobar més informació del seu treball en aquest enllaç. (1)

El monument consta de tres cossos superposats que van reduint les seves dimensions a mida que es va aixecant el monument i, segons els estudis realitzats, acabaria amb una coberta en forma piramidal.

Per damunt de la base del monument, en el cos central, es pot veure la representació de la divinitat funerària Atis per duplicat. A banda i banda trobem la mateixa figura en posicions simètriques. Actualment les capes de les dues divinitats conserven lleument part del seu pigment original.

Qui era Atis?

Es tracta d’una deïtat protectora dels difunts i de la seva resurrecció, de la regió de Frígia – actual Turquia – i va vestit amb indumentària oriental. Simbolitza la immortalitat i s’identifica amb l’esperança en la resurecció. Per tant, els creients d’Atis creien en la vida eterna. El culte a Atis és un culte mistèric, és a dir, un culte que parla d’esperança o de salvació i que es basa en el concepte de resurrecció.

Existeixen diferents versions sobre el mite d’Atis. Una d’elles ens parla de l’amor que sentia Júpiter per la deessa Cíbele. Aquest amor no va ser correspost i Júpiter va dipositar el seu semen en la roca on s’adorava a la deesa Cíbele. D’allí va néixer Agdistis, un ésser hermafrodita poc estimat pels Déus. De fet, Bacus el va embriagar i Agdistis es va castrar. De la seva sang va néixer un magraner i Nana, filla del Déu Sangari, va collir una magrana, se la posar al seu si i es va quedar embarassada. El seu fill va ser Atis. (2)

El pare de Nana, Sangari, va obligar a abandonar el seu fill que va ser cuidat per uns transeünts i alimentat amb mel i llet de boc – en frigi “Atis” significa “boc”-. Agdistis i Cibele volien a Atis però el rei de Frígia, Mides, volia que aquest es casés amb la seva filla. Aleshores Agdistis, contrariada, va fer embogir a Atis i els seus seguidors i Atis es va castrar sota d’un pi i va morir dessagnat.

Tot seguit, Agdistis es va penedir del que havia fet i Júpiter, commogut per les súpliques d’Agdistis, va fer que el cos d’Atis fos incorrupte, el seu cabell continués creixent i podés moure el dit petit.

La posició de les cames creuades d’Atis és una forma iconogràfica de representació del moment concret en què acaba morint sota del pi desagnat després d’haver estat embogit per Agdistis i haver-se castrat ell mateix. La posició d’aquest Déu és la mateixa que la figura conservada en el museu d’Osca trobada a la Villa Fortunatus de Fraga..

foto1

La inscripció

Per damunt dels caps d’Atis es troba una tabula ansata de tres centímetres de relleu en la que hi figura una inscripció. En la imatge reconstruïda s’ha establert la proposta feta per G. Alföldy en que la inscripció quedaria de la següent manera:

ORNATE EA QVAE LINQV[IT. SPECIO]SE VIT[AE] SVAE R[E]BVS POSJT[|]S, NEGL[|]IGEN]S
VNVM: STATVI RE[EIQVI]S SEP[VLC[HRVMl, VBI PERPETVO RKMANE[NT|.

La seva traducció seria la següent:

“Corona allò que ell va deixar després d’haver viscut brillantment, oblidant tan sols una cosa: que per les seves restes fos construïda una sepultura, on poguessin romandre per sempre'”.

Tot i així, Mayer, Miró i Perea proposen una altra traducció després de l’estudi de la mètrica emprada en l’epigrafia funerària romana:

“Enaltiu les obres que va deixar en morir; oblidant-se d’ell, erigí per als seus un sol sepulcre on han de romandre per sempre”.

Els personatges del monument

En el tercer pis de la torre s’hi troben representades en baix relleu els personatges que s’haurien enterrat a l’interior d’aquest mateix pis, tot i que actualment les seves restes no s’han conservat i no s’ha pogut fer un estudi més precís de qui serien aquests personatges. L’estat de conservació actual d’aquest relleu està molt malmès i no permet cap mena d’aproximació.

En la reconstrucció digital que es pot veure en aquest article s’ha optat per incloure dues figures a cos complert originàries de la Via Statilia, Roma i que es conserven en els Museus Capitolins de Roma. El fet d’incloure aquestes figures és per què les seves característiques permeten donar una idea general del monument i del tipus de personatges que podien haver estat representats, per bé que aquestes figures no tenen res a veure amb el conjunt.

Per últim deixo una imatge de l’aspecte actual de la Torre dels Escipions (Torre d’Atis) i de l’aspecte que hauria tingut al segle I d.C. Impacta la utilització de la policromia que feien els romans en les seves estàtues i monuments i que pràcticament no s’han conservat en les restes que ens queden en l’actualitat. Això ha provocat una mirada acostumada a veure els diferents monuments sense la presència de colors.

foto1

Webgrafia:

(1) GRIS FERRAN, J. <http://ferrangris.com/torre-dels-escipions/&gt; [consulta: 16/08/2016]

Bibliografia:

(2) FERRER BOSCH, A.; AROLA R. “Tàrraco: mitologia i cultura religiosa”. Cercle de Estudis Històrics i Socials “Guillem Oliver” del Camp de Tarragona. 1997.

El sarcòfag de Bethesda de la Catedral de Tarragona

Al cantó dret de la façana principal de la Catedral de Tarragona, encastat a una alçada aproximada de 4 metres, podem trobar un exemple d’art paleocristià realitzat en marbre blanc a finals del segle IV d. C., en temps de l’emperador Teodosi. És el Sarcòfag de Bethesda.

A banda del de Tarragona, només se’n conserven dos més de sencers, el del Museu del Vaticà i el de l’Isola d’Isquia.

foto1

Es tracta d’un tipus de sarcòfag denominat “porta de ciutat”, és a dir, les escenes que s’hi representen ho fan aprofitant un fons de tipus urbà. Aquest sarcòfag fa 261 cm d’ample per 61 cm. d’alçada i els constructors medievals el van encastar a la façana de la catedral tot respectant el valor artístic i iconogràfic de l’obra. A continuació es mostren les escenes representades en aquest frontal.

foto1

Passem a analitzar cadascuna de les imatges que es presenten en el frontal del sarcòfag:

Curació dels cecs

foto1

S’apropen a Jericó tres cecs, dels que es conserven perfectament dos, als qui Jesús els hi atorga de nou la vista tocant els seus ulls. (Mateu, 9, 27-31). Es tracta de la primera escena representada en el conjunt.

Curació de l’hemorroïsa

Una dona, que pateix de problemes menstruals des de feia dotze anys, s’apropa entre la gent i toca el vestit de Jesús per guarir-se. Jesús pregunta qui l’ha tocat i la dona li diu que ha estat ella; per la seva fe, la dona queda curada. (Marc, 5, 21-43)

Curació del paralític

És l’escena central del conjunt. Es mostra la curació d’un paralític a l’estany de Bethesda, que dóna nom al sarcòfag. Al voltant d’aquest estany s’hi concentrava una multitud de malalts esperant que un àngel baixés, de tant en tant, a remoure les aigües de l’estany. El primer que s’hi banyava, després d’haver-se remogut les aigües, es curava de la seva malaltia. Aquesta escena té dues imatges: la inferior, on es troba un paralític, enmig de la multitud, que porta molt de temps esperant a ser el primer en banyar-se i ser curat; i la superior, on es veu com Jesús li ordena que s’alci i s’emporti el seu llit sobre les seves espatlles. (Joan, 5, 1-16)

Entremig de les dues escenes  es representa una figura rectangular que figura les ondulacions de l’aigua de la piscina.

Aquesta imatge central, la més important del frontal, podria representar també el difunt propietari del sarcòfag segons F. Montfrin. La posició del personatge recorda una escena de repòs funerari relacionada amb el tipus de banquet couche. A més, el personatge sembla dialogar amb Jesús que es troba a punt d’entrar per un dels cinc pòrtics de la piscina de Bethesda.

foto1

Conversió de Zaqueu

Zaqueu, un home ric de baixa estatura, vol veure a Jesús entremig de la multitud i s’enfila damunt d’un arbre. Jesús li diu que baixi de l’arbre perquè aquell dia s’haurà de quedar a casa seva. La gent congregada recrimina a Jesús el fet de voler quedar-se a casa d’un pecador. Zaqueu es defensa de les crítiques dient que donarà la meitat de les seves riqueses als pobres i retornarà quatre vegades més tot el que ha pogut robar. Jesús li diu que la seva casa s’ha salvat perquè el Fill de l’home ha trobat i ha salvat allò que estava perdut. (Lluc, 9, 1-10)

foto1

Entrada triomfal de Jesús a Jerusalem

Es tracta de l’última escena del sarcòfag llegit d’esquerra a dreta. En ella es veu a Jesús damunt d’un pollí fent la seva entrada triomfal a Jerusalem. La gent el rebia estenent mantes pel camí o tallant branques o palmes dels arbres. (Mt. 21.1-11; Lc. 19.28-40; Jn. 12.12-19)

foto1

Interpretació

En un article del Diari de Tarragona, Andreu Muñoz, director del Museu Bíblic de Tarragona fa una interpretació del missatge sencer d’aquest sarcòfag que passo a detallar íntegrament: “«Déu omnipotent, tu que pel teu Fill vas instituir que, pel baptisme, les cadenes del pecat fossin rompudes i que així s’obrís el camí a una nova vida, deslliura l’ànima d’aquest servent teu tal com foren deslliurats dels seus mals els cecs, l’hemorroïsa i el paralític a la piscina de Betesda. Compadeix-te de l’ànima del teu servent com et compadires del publicà Zaqueu. I així com va entrar triomfant el teu Fill a la ciutat terrenal de Jerusalem, fes que el teu fidel servidor entri a la ciutat santa de la Jerusalem celestial».

A continuació deixem un vídeo del director del Museu Bíblic que ens aprofundeix l’explicació i la simbologia del sarcòfag

Webgrafia:

 

Jaciment prehistòric al Llorito de Tarragona

Poc abans d’arribar al Santuari del Llorito, després d’haver fet la última corba, es pot contemplar unes grans antenes de telecomunicació al bell mig d’un petit turó. Al voltant d’aquest indret es presenta una concentració de material d’indústria lítica descoberta el 1972 per J. M Gabarró.

foto1

Es tracta d’una extensa zona d’uns 15.000 m2 de pi blanc i màquia mediterrània on aflora el terreny pedregós. En aquest indret s’hi pot observar alguns nòduls de sílex d’on es podia obtenir diferents útils com puntes de fletxa, làmines tallants, raspadors o ganivets. És el que es coneix com un “taller de sílex”. En la següent imatge es mostra un nòdul lític localitzat en l’indret esmentat.

foto1

L’activitat en el jaciment s’emmarca en el període Epipaleolític, és a dir, al final del paleolític fins el 5000 a. C., on es presenten situacions climatològiques similars a les actuals i una adaptació, a nivell de fauna i flora, a aquest tipus de clima.

Durant aquesta etapa els grans animals emigren cap al nord, mentre que els de tamany mitjà i petit, com conills o cérvols, es mantenen en aquests indrets. Aquesta caça menor requereix uns utensilis més precisos com l’arc i la fletxa. De fet, són precisament les puntes de fletxa un dels productes que es podien obtenir amb jaciments com aquest.

A Tarragona els indrets prehistòrics, com els tallers de sílex, són freqüents i es poden trobar en la seva perifèria. Per exemple, n’existeix un altre en el Parc Ecohistòric del Pont del Diable a la vessant sud de Mas Pastor.

Webgrafia:

Un poblat ibèric pròxim a Tarragona

En el terme municipal del Catllar, a la urbanització de Manous, pròxim al límit nord-oriental de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona podem trobar un assentament ibèric, d’ètnia cossetana, datat en el segle III-II a. C.

foto1

Es tracta d’un petit assentament d’uns 700 m2 de menor ordre que el que es trobava a la ciutat de Tarragona, delimitat pels carrers Eivissa, Caputxins i Zamenhof. A aquests dos enclavaments ibèrics se’ls hi ha d’afegir quatre més (El Codony, Els Garràfols, El Vilar, El Puigcabrer i La Punta Coroneta) separats a escassos quilòmetres els uns i els altres i que permetien tenir controlat el territori interior de la zona banyada pel riu Francolí. Per exemple, la distància que separava el poblat  ibèric ubicat a Tarragona del de Manous era de cinc quilòmetres aproximàdament en línea recta.

foto1

Actualment l’assentament es troba cobert en bona part de matolls i vegetació. La part més ben conservada és la seva cara nord on s’evidencien habitatges i murs de separació entre ells. També s’hi observen un bon nombre de sitges ibèriques excavades a terra – que és molt rocallós – de diferent profunditat; algunes d’elles no són gaire profundes però en d’altres la profunditat arriba gairebé als dos metres. Aquestes sitges servien per emmagatzemar el gra que s’obtenia de l’explotació agrícola que s’hi feia al voltant. En les següents imatges es pot observar les obertures circulars de les sitges. S’hi han posat grans blocs de pedra per evitar que s’hi pugui caure al seu interior.

foto1  foto2

L’any 1991 es va fer la prospecció arqueològica corresponent i es van recuperar prop de 4000 fragments ceràmics: àmfores de boca plana, tenalles, plats i urnes d’orelleta. També s’hi van trobar pesos de teler i una petita figura artística de terracuita que representava a un genet muntat a cavall. Més endavant, l’any 2007 és realitzà una nova prospecció arqueològica per delimitar la superfície del jaciment.

foto1.jpg

Bilbiografia:

– PREVOSTI, M., GUITART I DURAN, J. 2011.”Ager Tarraconensis 2. El poblament”. Documenta 16. Institut Català d’Arqueologia Clàssica.

– PATMAPA. Generalitat de Catalunya <http://patmapa.gencat.cat&gt; [Consulta: 08-07-16

– MAPA DE RECURSOS CULTURALS. Diputació de Tarragona. <http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/web/diputacio-de-tarragona/catllar-el/poblat-iberic-de-manous&gt; [Consulta: 08-07-16]

Pedreres romanes del Parc Ecohistòric de Tarragona

En el Parc Ecohistòric del Pont del Diable de Tarragona s’hi troben disseminades diverses pedreres romanes que proveïen de material per a la construcció del pont. En un article anterior vam veure les petites pedreres que es troben en els extrems del pont; en aquest article ens centrarem en una pedrera pròxima, a uns 400 metres, orientada al SO i a tocar de l’autopista A7.

20160701_120406

La zona és bastant extensa amb presència de pedra calcàrea, fàcil de treballar, però queda molt amagada per la vegetació existent a la zona. En la imatge superior és veu l’únic tram visible amb evidència de treball d’extracció realitzat.

20160701_120426

En aquesta imatge es pot apreciar el treball picapedrer per extreure els diferents blocs. Es poden veure els senyals efectuats per un pic per aprofundir en un tall o rasa que delimitaria el carreu que calia extreure. Posteriorment, a base de tascons (cunei) s’hi anirien introduint en uns orificis per provocar el trencament i la separació del carreu per la pressió efectuada.

Les imatges següents corresponen a una altra pedrera, concretament situada al nord i en ple camí cap a Mas dels Arcs. De fet, aquesta pedrera es troba si es segueix el circuit vermell del Parc Ecohistòric.

foto1

S’observa perfectament un bloc de grans dimensions de tamany rectangular que va quedar per extreure. En el mateix indret s’observa la presència de dos blocs més i un front d’explotació cobert de vegetació i terra.

foto2

El Parc Ecohistòric del Pont del Diable és ric amb elements arqueològics d’altres èpoques en una extensa zona que cobreix des de jaciments prehistòrics fins a refugis de la Guerra Civil. En posteriors articles tractarem tots aquests elements.