La Mina de l’Arquebisbe, quan Tarragona deixà de patir set

A finals del segle XVIII, després d’intents fracassats de dur aigua a una ciutat necessitada tan pel seu consum diari com pels seus camps, s’assoleix amb èxit portar aigua a Tarragona a través del que es coneix com “La Mina de l’Arquebisbe”.

foto1

L’aqüeducte que es veu en la imatge i que es troba ben a prop del Camp de Mart és un dels elements que millor es conserven d’una gran obra amb gairebé 30 km. de longitud i que començava a Puigpelat fins arribar a la ciutat.

En un article recent, vàrem conèixer un intent sense èxit de dur aigua a la ciutat de Tarragona a mitjans del segle XV, a través de la Font de les Morisques (font del Llorito) en un moment en que la ciutat i els regants n’estaven mancats.

A més d’aquest intent inicial, en seguiren uns quants més en el segle XVII i XVIII, també infructuosos, que ens han deixat un bonic aqüeducte ben a prop de l’Autovia del Mediterrani a l’altura de la sortida 116 que porta cap al cementiri de la ciutat.

Però a finals del segle XVIII, l’arribada de l’aigua a la ciutat va ser tot un èxit, i això es degué en bona part per la sàvia decisió de guiar-se pel que ja havien fet els romans a Tarraco amb l’aqüeducte del Gaià.

I és que l‘aqüeducte del Gaià va ser una obra romana que duïa aigua a la ciutat de Tarraco a través del riu Gaià; a diferència del ben conegut Pont del Diable que ho feia del riu Francolí i del que el tram del pont (Patrimoni de la Humanitat) n’és l’exemple més ben conservat.

L’artífex d’aquesta mirada cap al passat romà va ser l’arquebisbe Joaquín de Santiyán i Valdivieso (1733 – 1783) que va ser arquebisbe de Tarragona l’any 1779. Els romans van poder fer un aqüeducte de més de 40 km. de longitud i que naixia a prop del Pont d’Armentera per dur aigua del Gaià cap a Tarraco;  el nou aqüeducte de l’arquebisbe, seria més curt, no superiria els 30 km. i naixeria a prop de Puigpelat (1). Encara que els dos aqüeductes no són exactament el mateix, el de l’arquebisbe s’aproximava en alguns trams al traçat que havien assolit els romans.

Però l’any 1783, en plena construcció de l’aqüeducte, l’arquebisbe Santiyán va morir i el nou impulsor de l’obra fou el seu successor l’arquebisbe Francesc Armanyà i Font (1718 – 1803). Heus ací el nom de “Mina de l’arquebisbe“, ja que els dos prelats en foren els seus principals impulsors.

Aquesta gran obra, arribava a la ciutat per la muntanya de l’Oliva, on s’hi edificà el fortí de l’Oliva, baixava per on actualment hi ha les escales d’accés a la part superior de la muntanya i començava el pont tot travessant l’actual carretera del Pont d’Armentera que arriba cap a Sant Pere i Sant Pau. Al principi d’aquest article es pot veure la imatge d’un tram del pont de l’aqüeducte de la Mina de l’Arquebisbe molt ben conservat amb les seves arcades.

Com a prova de l’arribada de l’aigua a la ciutat a través d’aquesta Mina, es pot observar a dia d’avui la font restaurada de l’arquebisbe Armanyà de l’any 1798 i que es troba a tocar del Portal de Sant Antoni de Tarragona.

foto1  foto1

 

(1) La Construcció de la mina de l’Arquebisbe en el seu pas per la Secuita. Història i elements arqueològics. [en línia] Ajuntament de la Secuita. 2014 <http://www.academia.edu/9156056&gt; [consulta: 07 de juliol de 2015]

 

 

Anuncios