L’aqüeducte del Llorito, el pont desconegut de Tarragona

El Pont del Diable és l’aqüeducte més ben conegut de Tarragona, però segles enrere va haver un altre aqüeducte que es va construir amb la mateixa finalitat que el dels romans: portar aigua a la ciutat de Tarragona. Això sí, des d’un altre indret.

Aquest és el cas de l’aqüeducte del Llorito, conegut també amb el sobrenom “de les Arcades“, una estructura ben ferma que es troba al Barranc de Terres Cavades, ben pròxim a l’autovia del Mediterrani (A-7) i a uns centenars de metres abans d’arribar al cementiri. De fet, l’historiador tarragoní Jordi Rovira Soriano, ja va publicar un interessant article sobre aquest aqüeducte l’any 2009 publicat a La Vanguardia (1).

foto1      foto2

El primer indici sobre la necessitat de portar aigua des de la Font del Llorito a la ciutat de Tarragona la trobem l’any 1434, a mans de l’Arquebisbe de Tarragona Domènec Ram (2); un home que gaudia de gran popularitat i que també va projectar la remodelació i acabament de les muralles. La idea va nèixer degut a l’escassetat d’aigua potable i de rec per a la ciutat.

Iniciades les obres, sembla ser que la construcció finalment es va anar decantant  pel projecte de Guillem Vives (3), l’any 1447, amb un pressupost molt més econòmic que d’altres ofertes i que consistia en una estructura realitzada amb tubs de fusta (canons de fusta).

Les dificultats de manteniment, la proliferació de vegetació i l’obertura de noves mines a la Font de les Morisques (així es coneixia en aquella època la Font del Llorito), portarien a la construcció d’un aqüeducte de pedra, a principis del segle XVII, que faria que arribés aigua a la ciutat el 7 de maig de 1607, tot i que el caudal que hi arribaria seria del tot insuficient per abastir a tota la població.

Més endavant, a principis del segle XVIII, i en plena Guerra de Successió, hi hagueren nous intents de portar l’aigua a la ciutat a través de diferents actuacions en l’aqüeducte, per part de l’enginyer militar Joan Grül i Josep Boy, però foren destinats a València i el projecte finalment es desestimà a finals del segle XVIII a favor de la Mina de l’Arquebisbe, un nova iniciativa des d’un altre indret, aproximant-se en alguns trams al traçat de l’aqüeducte romà del Gaià, concretament des de Puigpelat i passant per la muntanya de l’Oliva abans d’entrar a la ciutat..

Tot i així, a dia d’avui es pot contemplar aquella temptativa sense èxit de dur aigua del Llorito a la ciutat amb la presència de  l’aqüeducte del Llorito, el vestigi de pedra que es pot veure a dia d’avui tot venint de Barcelona a través de l’Autovia del Mediterrani, abans d’agafar la sortida 116 que porta la cementiri.

foto1

També es pot veure insitu tot passejant pel carrer Joan Fuster, on es troba el CAP Llevant, passant per sota del Pont de l’Autovia i enfilant el camí del Nastic en direcció al cementiri.

(1) La Vanguardia. Els altres aqüeductes. [en linia] Barcelona: Hemeroteca La Vanguardia. 2009 <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2009/05/15/pagina-6/77864867/pdf.html&gt; [Consulta: 27 de juny de 2015]

(2) Arxiepiscopologi. [en linia] Tarragona: Arquebisbat de Tarragona. <http://www.arquebisbattarragona.cat/historia/archiepiscoplogi/index.php?arxiu=fitxa_arxi&id=2320&gt; [Consulta: 27 de juny de 2015

(3) RIU RIU, Manuel. “El agua y su aprovechamiento en las ciudades y villas catalanas medievales”. CLARAMUNT RODRIGUEZ, Salvador. El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als Decrets de Nova Planta. Barcelona: Universitat de Barcelona. 2003. p. 546.
ISBN 84-475-2742-5

Anuncios